Dècada anys 60 (XXXIII)

“ELS  DESNUTRITS”  I  ELS  FESTIVALS  TURÍSTICS

 

Ni les flors ni els bombons devien èsser gaire agradables per aquell grup que s’anava debilitant poc a poc. Sortosament, però, els Amics del Teatre van canviar el xip i es van apuntar a un tipus d’humor desguitarrat. Van formar una orquestra graciosa, burlesca i estrambòtica. Tots ells portaven instruments musicals, però els únics “professionals” que sabien alguna cosa de música eren  Josep Branyas i Josep Maria Massip. Els altres bufaven com podien i seguien els compassos dels seus “mestres” descompassant-los abillats amb vestidura ratllada estil presidiari. Solien fer algunes cercaviles per carrers i places dels pobles de la comarca. Els mal dirigia (perquè tot ho feien malament, i aquí estava la gràcia) en Jaume Figueras, i alguna vegada també m’hi vaig afegir com a mestre director. Recordo que un dia vaig portar per mal camí a tota la banda, que es veié aturada davant de la barrera de la riera d’Osor, a Anglès. Mitja volta, i a tornar-hi!. Els “músics” d’Els Desnutrits eren –segons s’anunciaven- Jacobus Pepinoff (bombo), Santuchi Petrovich (platets). Ambosius Esmirloff (primer trombó), Antonino Villapanouis ((segon trombó), Giuseppe Toscattini (primer clarinet), Godofredo Catetanus (segon clarinet) i Petronius Guarnerius (solista fiscorn). Els Desnutrits oferiren alguns concerts ( potser hauríem de dir “desconcerts”), i feren riure molt a la gent que els escoltava tapant-se les orelles o bé els seguien en les cercaviles cantant “l’airet, l’airet de la matinada”.

L’orquestra desimfònica d’Els Desnutrits fou acollida amb estrepitoses riallades pels turistes que assistiren a Les Nits del Turista que s’organitzaven cada any al Cercle de Catòlics en motiu del Dia del Turista que la Delegación Provincial del Ministerio de Información y Turismo demanava que es portessin cap a cada ciutat. A Banyoles, en Lluis de la Parra fou un dels promotors, i allí, a més del seu “partenaire”, Quico, hi col.laboraren els primers conjunts musicals de la ciutat; un d’ells fou Els Rixens, que s’estrenaven amb una gran potència de l’equip amplificador que gairebé anulava el que s’endevinava un harmónic conjunt de veus.

Altres espectacles que muntaren Quico i Pinito, juntament amb Francesc Mayolas, foren els anomenats Torbellino, amb actuacions de cantaires afeccionats locals i alguns grups musicals dels que cada vegada més s’anaven estenent.

La música pop, el rock i el folk envaïa el mòn i arribava també a ¨Banyoles amb els esclats guitarrístics i les veus dels Beattles, Bob Dylan o Joan Baez. El cantant valencià Raimon provocava entusiasmes, concentracions i

aturades dels joves banyolins contra les prohibicions dels seus recitals que s’anunciaven al teatre Victoria. I els conjunts locals proliferaven i procuraven donar-se a conèixer al públic banyolí. Ho havien de fer en funcions benèfiques, que en aquella dècada gairebé sempre eren a favor de l’Associació Protectora de Subnormals “Estel”. Els que animaven els espectacles ja no eren els pallassos Quico, Pinito i Tony sinó que actuaven els grups musicals acabats de formar, a més a més del banyolí “flamante campeón de Europa amateur de manipulación”, Roland (de can Sallés, del carrer Vallespirans). A l’any 1968, el primer conjunt d’èxit popular fou el d’Els Dakota, compost per Andreu (batería), Francesc (guitarra solista), Rafael (baix, antic component de l’Escolania de Santa Maria dels Turers) i Gabriel (guitarra, primer premi de la “Canción Blanca Infantil”, a Ripoll), tots ells presentats per Josep Maria Massip que s’niciava amb les seves bones actituds de presentador, amb bona veu i excel.lent dicció. Massip i Jaume Coll van ser nomenats corresponsals a Banyoles de Ràdio Popular de Figueres, emissora que dirigia mossèn Manuel Pont.

Un altre dels festivals benèfics en el que actuaren Quico i Pinito tingué lloc al teatre Albéniz, de Girona. A benefici de Caritas Diocesana, l’acte fou presentat per Joan Olivas

A la meitat dels anys seixanta s’organitzaren a l’estiu uns espectacles musicals que sota el títol  de Torbellino 196. es presentaven una sèrie d’atraccions amb les col.laboracions d’Els desnutrits, de Tony, Quico i Pinito, el conjunt musical The Robins, els cantaires catalans Els de sempre amb Salvador Oliva. Francesc Hereu M. Lavall i com sempre, en Joan Olivas estrenant monòlegs de la seva producció. Sobressortí l’estrena de la fantasia musical banyolina, El gran Mamut, una versió lliure amb argument, guió i diàlegs de Martirià Estany i Fontpudosa que tots sabíen que era en Joan Olivas qui fou el que també dirigí la versió lliure lliuríssima  de la espeluznante tragedia acaecida fa uns milions de años a la plana de Banioles. Els dramatis personaes eren els troglodites de les coves del Reclau Viver de Serinyiaene i les Goges encantades molt encantades- de les Estunes. Amb vestuari treballat exprofés per l’equip de modistes del Patronat Artístic del Catòlics, decorats de la casa Patuel de Mataró i efectes de luminotècnia en el Ciclorama, van desfilar un grup de troglodites per l’escenari i els passadissos del pati de butaques a l’acord de la marxa de la pel.licula La gran evasión.  Encara avui, recordant-ho, n’hi ha que riuen.