Dècada anys 60 (XXXVII)

ANTÍGONA

 

Abans que el ciclorama desapareixés a cops de destral d’Els Joglars hi hagué l’arrancada del T.E.I. banyolí amb la posada en escena de l’Antígona de Muñoz Pujol. Ja no eren únicament els banyolins qui parlaven d’aquell  grup teatral acabat de nèixer amb gran empenta. Un crític gironí feia el comentari de l’obra a la revista Presència.: “Aquella nit de cel encapotat vaig anar-hi mig pregat per un amic que hi pujava en cotxe; francament, m’escamava una mica el que –suposava- deuria ser “una obra de teatre més” amb l’inevitable tan difícil d’amagar fons de “lujo cultural por y para los neutrales” –aprofitant i jugant amb els mots del poeta. És a dir, una representació que faria “quedar bé” l’entitat que la muntava i el poble que l’acollia i patrocinava (almenys en teoría), i... (tots contents, grup, poble i públic i tot). Però aquesta vegada no va ser això, per això em va agradar. Era difícil que la gent s’adormís o optés per fer manetes a la sala. Primer de tot, perquè els actors estaven decidits a “no ser els únics a actuar”, a arrossegar tothom en la problemàtica de l’obra. Aquest és el motiu de les especials característiques del muntatge i també de les equilibrades supressions i afegits al text original”

“Tota aquesta feina de “donar una interpretació” a una obra ensems heroica i quotidiana, ideològica i “viva”, exigia (no sé què tal” sòna la imatge) “bons pastors” no mercenaris, un muntatge i escenografia “oberts”, que donessin accès a la “comprensió viscuda” del públic de totes les situacions. El mèrit del T.E.I.B. crec que ha estat adaptar en un tot harmònic aquests extrems. El grup –majoritàriament “·teenagers” –ha tingut grossa feinada per posar a punt l’obra. Moltes hores d’assaig i a més fer de tramoistes, electricistes... Cap d’ells ha estudiat en escoles de teatre qualificades (com si abundessin tant...). En general no es pot dir que hagin estat precisament massa beneficiaris de la “cultura oficial”; a tall de petit exemple, una de les actrius va posar-se a treballar a dotze anys en una fàbrica de saques de la localitat. Donem molta importància a l’aspecte alliçonador del teatre: es tracta de disposar (posar en moviment) la gent per a la comprensió viscuda de les situacions plantejades i també, posteriorment per a l’acció comprensiva ( el “tan llevado y traído” però no per això menys urgent compromís polític). Parlo amb Jaume Coll, el cap de colla. En un futur més o menys immediat volen representar la mateixa obra en diferent muntatge segons el lloc, i d’altres de la Maria Aurèlia Capmany, Espriu, etc: “Si volem arribar a alguna cosa consistent hem de fer camí “amb” altres grups “vius” de les nostres comarques”

Jordi Baiget, en un altre article publicat a la revista Horizontes –núm. 314, octubre 1968- ens diu que va tenir un contacte amb el T.E.I. en assistir a la representacio d’Antígona, a Blanes. Veiem-ne el que diu: “El decorat esquemàtic, amb la justa nuesa que fa eternes les situacions dels homes i la validès de llur problemàtica. Però, en aquest comentari, voldria deixar de costat el text i seguir el clima que es creà entre el públic –jo entre ells-. El públic, certament, estava format per autèntics amants del teatre. Molts d’entre ells havien petjat repetides vegades l’escenari. Eren posseïdors d’un sentit crític molt desenrotllat envers l’actor i el que el dirigeix. Aquest públic va seguir amb atenta admiració –creixent admiració- el desgranament de l’obra. Al final va aplaudir amb entusiasme.Cert que poques vegades va interrompre l’acció per a manifestar llur grat. Aquest fet, potser, semblava posar una certa fredor a l’aire, però passa sovint que els ulls oberts a tot, les orelles atentes a no perdre una síl.laba, deturen el gest instintiu de les mans. Les cares reflectien una satisfacció que al final va brollar irrefrenada. Hi havia motius de satisfacció. La intel.ligència i sensibilitat del director es posava de relleu a cada gest dels actors, a cada situació, en l’hàbil manera d’aprofitar l’escenari. Els directors, Jaume Coll i Antoni Freixa, han donat a aquells que dirigeixen el sentit de mesura i equilibri que permet la facilitat de dur als esperits allò que l’obra vol dir”.

“Quant als actors, destacà sobremanera la interpretació feta per Jaume Coll, seguit d’Antígona (protagonitzada per Josefina Mariano). La reduïda dimensió de l’escenari ens va fer perdre una mica la interpretació musical feta per l’endeví “Mia” Hereu, puix la nostra atenció era involuntàriament atreta a altres llocs. Molt homogènia la interpretació dels “ministres”. (Vallmajó, Solana, Güell, Barceló i Sarquella) i reveladora de qualitat les curtes actuacions fetes pel soldat vell Àngel Torres i pel jutge Martirià Coll qui, crec, també ens presentà l’obra. Potser, en comparació, vam trobar un xic desencisada la interpretació feta d’Hèmon (per Antoni Freixa).