Dècada anys 60 (XXXVII)

INICI  DEL  TEATRE  INDEPENDENT

 

Els que començaven a veure-ho més clar, els més il.luminats i interessats pel nou teatre independent estès i coordinat a les comarques a partir de la segona dècada dels seixanta, foren, a Banyoles, els joves Jaume Coll  i Joan Marieges. Organitzaren les Primeres sessions de Teatre-Fòrum a la ciutat amb la lectura de les obres La pregunta al destino, d’Arthur Schnitzler, i La renuncia, de Jerónimo Lopez Mazo, lectura que tingué lloc a la Granja Canadell i fou una novetat i una nova experiència. A la segona sessió de lectura  - a la mateixa Granja Canadell-ja s’anunciaven com a Grup Teatre Experimental Independent i posaven en escena la farsa russa d’Anton Chekov, L’aniversari, traduïda per Joan Oliver, i en la que actuaren, a més de Marieges i  Coll, les noies Josefina Mariano i Maria Antònia Lavall. En la segona part del programa, el cantant de Vic, Rafael Subirachs, oferí un recital amb les millors de les seves cançons catalanes.

La tercera representació del grup de Teatre Experimental Independent ja tingué lloc a l’escenari del teatre del Catòlics amb l’obra d’Eduardo de Filippo, anunciada amb el títol italià, Questi fantasmi, en la versió espanyola de Jaime de Armiñán amb el títol de Con derecho a fantasma, amb l’aportació d’una bella decoració realitzada per Concepció Hereu i uns efectes luminotècnics que contribuiren a la creació ambiental de la fantasmagòrica comèdia.

Fruit d’aquest moviment de teatre independent fou la posada en escena de La mort i la paraula, obra que es representà al teatre Victòria i en un teatre de Figueres. Els responsables de l’escena foren Joan Marieges i mn. Manuel Pont. El grup de Teatre Experimental Banyolí l’anuncià com a “espectacle quaresmal” i com a “moderna visió de Les Set Paraules de Crist en el Calvari, segons el guió composat pels joves del T.E.I. a base de textos de Nelly Sachs, Maxence van Der Mersch, Salvador Espriu, Albert Miralles i altres, escrits especialment per aquest espectacle per mn. Manuel Pont, Joan de Palau i joves del T.E.I.”. Ideològicament, l’espectacle, en la seva visió de conjunt semblava una mica confús. Formalment s’aconseguiren alguns quadres molt brillants. Hi havia molta cosa apresa de l’espectacle càtar del professor de l’Escola D’Art Dramàtic de Barcelona, Albert Miralles, així com també eren inevitables els records de Salvat i Espriu. Aprendre d’aquests mestres, i haver sabut desenvolupar amb èxit les seves lliçons fou un mèrit que s’apuntaven Joan Marieges , Jaume Coll i els joves del T.E.I., els quals veieren premiats els seus esforços amb uns aplaudiments llargs i entusiastes que el nombrós públic els va dedicar en

finalitzar l’espectacle. La interpretació fou un exemple del que havia d’èsser un treball de conjunt dels setze intèrprets del T.E.I. S’ha de deixar constància de l’ajustada actuació de Jaume Coll, del treball de Joan Marieges i Antoni Freixa, Josefina Mariano, Josep Maria Barba, Josep Prats i altres. Hi hagué també la col.laboració especial de Josefina Julbe, Enric Tubert, Joan Geli, Joan Olivas i Josep Tallada. A la funcio de la nit al Victòria s’obrí un col.loqui amb judicis desiguals sobre la ideologia dels quadres representats.

Gairebé podríem dir que fou la primera obra apassionada d’aquell any desapassionat. La Passió de Banyoles ja havia desaparegut i en el teatre del Catòlics només s’hi veié un grup de Girona que representaren Barrabàs i l’Altre, aprofitant-se de les resquícies “passionals” i “ciclomarístiques” de l’escenari. Un ciclorama que al cap de pocs anys acabaria de fer la seva servitud quan el capdavanter del grup Els Joglars, Albert Boadella, manaria que la seva “troupe” destruís bona part d’aquella magnífica baluerna que els  feia nosa per enquibir-hi el seu espectacle joglaresc.