Dècada anys 60 (XXI)

EL SEGON FESTIVAL “NITS D’ART” (1)

 

El Patronat Artístic del Cercle de Catòlics va presentar el II Festival Nits d’Art –15 i 16 d’agost de 1963- sota el patrocini de la Diputació i Ajuntament de Girona, l’Ajuntament de Banyoles, i la col.laboració d’Industrias Coromina S.A.. Davant de l’església de Sant Esteve, a la plaça del Monestir, es va fer un Festival de Cançons i Dances Catalanes, amb l’Esbart Montserrat, Els Setze Jutges, Els Quatre Gats, i el cantant Raimon. A la revista Horizontes, Salvador Oliva i Rosa M. Vilanova ens feien veure la nova cara de la canço: “ Contrastant amb la música lleugera que envaeix els aparells de ràdio i televisió, un grup d’intel.lectuals de Barcelona interpreten unes cançons que ens reflexen les senzilles realitats de cada dia amb la llengua de la nostra terra. Per tractar-se d’intel.lectuals es podria pensar que les cançons estan destinades a una minoria. Ha succeit tot el contrari. Han desvetllat gran curiositat i un veritable moviment d’adhesió popular. Així ho confirmen els èxits assolits en tots els ambients. És molt probable que fins avui hagin estat desconeguts per la majoria dels banyolins. Ells s’han donat a conèixer personalment en cercles dissemblants de Barcelona, i concretament a la Universitat. Els que hem tingut l’oportunitat d’escoltar-los vàrem creure interessant fer-los arribar a Banyoles, suggerència que fou acollida amb molt d’interés per part del Patronat del Cercle de Catòlics. No dubtem que els banyolins sabran apreciar la gran qualitat d’aquesta segona Nits d’Art, en la que juntament amb Els Setze Jutges, Els Quatre Gats i en Raimon veurem actuar una vegada més l’Esbart Montserrat (...) Certament avui la majoria estem cansats de cançons traduides, d’una total falta de substància en les lletres. Era d’esperar una renovació, i ens pot enorgullir que sigui a Catalunya on sorgeix aquesta nova onada amb empenta i bon gust, ressuscitant uns valors musicals gairebé oblidats i creant-ne de nous.

“ AIXEQUEM LA NOVA VEU I ALEGREM L’ANTIGA TERRA. diu Espinàs, per fugir d’una generació amanerada per un excès d’estrangerització. El seu ideal és que sigui a cada poble on es plasmi en cançons el reflexe de la llur societat. Aconseguint així l’arrelament cada vegada més ferm entre l’home i la seva terra”

Em mateix Salvador Oliva ens feia la crítica d’aquesta actuació en el número de Horizontes de la segona quinzena d’agost: “Els Quatre Gats ens oferiren blues, rocks i algun que altre twist. Aquests xicots volen conrear –perquè no?- el ballable català, malgrat a voltes ho facin valent-se de traduccions. (...) Els Setze Jutges, que només són set, van estar representats aquó per Francesc Pi de la Serra i Xavier Elíes. Ens van alegrar molltíssim, son els “jutges” més joves i podem dir que són uns poetes que han sorgit de la cançó. Ironía i sàtires untades de sentiment. (...) Ens van agradar Les portes, El sr. Batista, L’home del carrer i Els faritzeus, per part d’en Francesc. El despreocupat, Encara que és negra nit i Sóc cristià, per part d’en Xavier (...). Raimon va ser el crit de la nit. Les seves cançons tenen el poder de desvetllar els adormits. Raimon no pot ser escoltat amb indiferència. O entusiasma o molesta. La seva sinceritat és patètica. Allà hi viu tota la palpitació de l’adolescència erigida en crit, afirmació o interrogant. La seva música té influència Blue. Pero també força interioritzada i personal, com els seus companys “jutges”. Ens va cantar  Al vent, Som, A clops, Digues no, La pedra, Disset anys i un poema de Salvador Espriu, musicat per ell (...)

“La segona part  fou a càrrec de l’Esbart Montserrat. Nosaltres encara l’enyorem en les altres ocasions que va venir a Banyoles. Malgrat les dificultats, incloïda la cobla, va sortir-se’n discretament bé. Els dansaires anaven forçats, fins que ho interpretaren al piano. Malgrat fos desafinat, tothom ho preferí a la cobla. L’Esbart Montserrat tingué un gran encert al seguir els camins de l’Esbart Verdaguer quan aquest es decidí a interpretar la cosa tradicional per mètodes actuals. Aquest sembla el camí definitiu que pren el ballet català. Almenys aquest fou l’acord entre els “grans” del ballet amb motiu del festival català que tingué lloc a París el dia 18 d’agost del 1963. L’espectacle en general fou de l’agrat del públic, especialment de la joventut, cosa que cal tenir en compte”.