Dècada anys 60 (XVI)

La Passió de Banyoles (8)

 

Amb la presència d’espectadors de la Catalunya Nord, l’eufòria dels dirigents del Patronat de La Passió arribà al summum, i com que el local de Teatre del Catòlics resultava insuficient per a enquibir-hi tanta gent que sol.licitava entrades, es va prendre l’acord d’aixecar un nou teatre que tindria una superfície de 1.300 metres quadrats, amb 15 metres de boca i 18 de fons, amb escenari basculant i un fossat per a poder inundar-lo d’aigua a fi de donar més autenticitat a diverses escenes. El ciclorama tindria una alçada de 15 metres i el solar el cedia l’Ajuntament, havent ja confeccionat el projecte l’arquitecte Jordi Masgrau. El pressupost inicial era de 10 milions de pessetes i les obres –es deia- que començarien aquell mateix any 1965. Tot se’n va anar aigua avall, ja que nigú preveia que a l’any següent La Passió començaria a trontollar.

Efectivament, a l’any 1966 només es van fer quatre representacions i feina hi havia per a substituir personal. La dèria automobilística anava augmentant i rares  eren  les  famílies  que no programessin  sortides cada diumenge amb els seus cotxes 600 acabats d’estrenar. Vam fer un esforç considerable par salvar La Passió que en la darrera representació ja es deia que es considerava acabada. Però encara es va poder fer un any més gràcies a la voluntat de mossèn Batchellí, qui, amb tu, Joan, vareu anar casa per casa del personal a recomanar-los-hi que fèssin l’esforç de col.laborar un any més a fi de poder aixecar el teló. I amb un gran esforç per part de tots es van poder fer les darreres representacions. (5)

En el penúltim any, un periodista, J.B. va captar l’ambient de La Passió d’aquesta manera: “Vaig passar cap a les sis de la tarda pel carrer de la Canal. Nens i nenes vestits amb túniques estaven berenant asseguts a la vorera. Homes amb barba i bigoti, amb la mateixa indumentària i amb turbants al cap passejaven fumant pel mig del carrer. Un d’ells, espellifat i geperut, em digué: “Adèu, home, que no em coneixes?”. Era en Salvi Gratacós, l’encarregat de l’atrezzo i de interpretar els personatges de Llàtzer i Llebròs. L’home es desviu per La Passió. Quan em diu: “Vina, que veuràs la Passió per dintre” penso que serà molt difícil entrar i ficar-me entre bastidors. Efectivament, amb penes i treballs aconsegueixo passar per entremig d’uns soldats romans i col.locar-me en un racó per contemplar silenciosament una escena. De cop i volta s’apaguen tots els llums, i d’entre la foscor només s’hi afinen els petits raigs de llum de les llanternes dels apuntadors. Astorat, veig la fluorescència en els punys i coll de la camisa: són els efectes de la llum negra que donen en aquell moment un tó de qualitat a l’escena. Quan baixa el teló contemplo l’anar i venir de la gent

de Jerusalem. Albert Tubert. amb el micròfon a la mà i pulsant un timbre amb l’altra, diu: “Atenció secció decorats, baixeu el teló número 7”. Un altre polsament i: “Secció llums, a punt pel ciclorama”. Un altre: “So, comença la música”... I pugen i baixen decorats. Un d’ells em passa vora el nas; un manaia em trepitja, mentre Narcís Ferrer –tots el coneixen per en Ciset-, suant d’un costat a l’altra em diu: “Dona’m aquests tamburets”. I em poso a repartir tamborets que precisen per a les pròximes escenes. Haig de sortir d’aquell espai perquè destorbo... Baixo per una escala i em trobo en els vestuaris. La sala també és plena. M’assec a un costat, vora l’encarregada de repartit vestits que em diu: “Quin número tens?” Em demanava un tiquet amb un número per posar-me un vestit i fer-me sortir de “poble”. Els maquilladors també em volien posar barba i bigoti. M’escapo com puc i m’assec al costat d’en Pere, en Jaume i  en Judes. Els tres apòstols junts contemplen la televisió al costat de les seves xicotes, vestides, aquestes també de “gent de poble de Jerusalem”. Un d’ells em diu: “D’aquí poca estona, vosté ja podrà respirar, ara ve allò del quadre del Diumenge de Rams, i aquest soterrani quedarà buit. En aquest Quadre hi entra tot el personal, amb burra inclosa. Efectivament, per l’altaveu se sent: “Diumenge de Rams, tothom a dalt!”. I en un tres i no res el soterrani resta buit.