Dècada anys 60 (XVII)

La Passió de Banyoles (9)

 

Segueixo amb la crónica del periodista J.B. “En el soterrani de l’escenari del teatre entro en un petit departament que diu BAR i allí em serveixo una Coca Cola. El rètol ho diu: “Serveix-te tu mateix” Col.loco el diner al lloc corresponent i contemplo les quatre seccions del soterrani. Admirat, m’haig de dir jo mateix: “és possible que tota aquesta gent càpiga aquí dins?”

El segon acte el veig des de la platea. Els espectadors aplaudeixen amb entusiasme totes les escenes. La més aplaudida és la d’El Sant Sopar. Em diuen que en aquell moment, a l’escenari no se sent ni una mosca. Abans, Joan de Palau ha col.locat els apòstols en la posició adequada. El quadre plàstic, únicament amb els moviments de Jesús i amb la delicada música de Mendelshon i els efectes de llum confereixen una qualitat extraordinària a l’escena. Quan comença el tercer acte hi ha un aplaudiment general a la sala: ha arribat el senyor Bisbe. A l’escenari, l’alegria és immensa. Sembla que tots actuïn amb més entusiasme. Els últims quadres, sense diàleg, son encara més impressionants. L’angoixa dels rostres dels actors es comunica al dels tècnics entre bastidors. Sempre hi ha por d’una equivocació, de la fallada d’algun mecanisme. Quan Jesús mor a la creu, m’espanta l’estrèpit del tro i la tamborinada que segueix. Els núvols travessen el cel del ciclorama i aquest efecte especial commou i esglaia a l’espectador. Al final, en la ressurrecció de Jesús encara és de tèmer una fallada tècnica, i fins que cau el teló per última vegada no hi ha respirs de satisfacció. Gràcies a Déu tot ha acabat bé. La Passió de Banyoles ha tornat a representar-se amb tota dignitat. Quan el bisbe de la diócesi entra a la sala més gran dels vestuaris on s’ha reunit el personal, és el primer que diu a tots: “Molt digne, molt digne, l’heu representat amb molta dignitat”. I amb les seves paraules elogioses i amb la seva simpatia, el Dr. Narcís Jubany saluda i parla amb tots ells que van a besar-li el seu pastoral anell. Un fort aplaudiment ressona en aquell petit soterrani quan el sr. Bisbe surt dels vestuaris per visitar altres llocs de l’escenari . Resto una estona assegut en una butaca de platea. Quan per allí passa el sr. Bisbe també beso el seu anell. Poc a poc tots van sortint. A l’escenari hi ha en Ciset ordenant el fustatge del sepulcre; Albert Tubert, amb l’aparell de fabricar núvols a la mà; Joan Olivas recollint exemplars; Josep Maria Mateu enrrotllant cintes magnetofòniques a la cabina del so; Lluis Soler, Joaquim Tarafa i Lluis Banal, a dalt de tot, apagant llums... I abaix, al soterrani, Salvi Gratacós i la seva muller tancant els darrers vestits en el seu departament. La Passió s’ha acabat –em diu- però demà a les sis del matí comença el treball que ningú veu: la feina d’endreçar-ho tot bé”

I va ser després de la funció del dia de Pasqua de l’any 1967 quan es va endreçar tot definitivament. La Passió de Banyoles va durar exactament set anys, representant-se cada any pels caps de setmana de la Quaresma, per Setmana Santa i per Pasqua de Ressurrecció.