Dècada anys 60 (XV)

La Passió de Banyoles (7)

 

No van ésser suspicàcies ni recels, ni odis personals els que van fer que La Passió anés poc a poc a la deriva. Aquell any 1965, l’encarregat de personal ja va començar a tenir problemes. Els enemics de La Passió van ser dos: el cotxe i la televisió.  Jo procurava fer “miracles” per salvar situacions que es donaven quan algú em venia a dir: “Joan, diumenge vinent no podré venir perquè...”. I es donava qualsevol excusa, però tots sabíem que els “passionaris” que se n’anaven desentenent era perquè el “diumenge vinent” sortirien amb les seves famílies a donar un tomb amb els seus quatre rodes acabats d’estrenar. I jo, ben tranquil, no em molestava per res perquè sabia que sempre hi havia algun o altre que podria suplir els personatges. El jove Martirià Coll era un d’aquests que es sabien tots els papers i si convenia podia ésser el suplent, fins i tot, dels protagonistes de l’obra. En Martirià personificava el personatge de Pilat. Potser aquelles seves interpretacions van ésser els primers engrescaments per a la seva formació com a bon actor, ja que en un pròxim futur s’integraria en un Grup on ell mateix personificaria herois semidéus d’un teatre clàssic que portaria en actuacions a les ruïnes d’Empúries i en altres indrets, gairebé sempre a l’aire lliure, de la província de Girona.

La caiguda de La Passió va començar quan gairebé tots els actuants estrenaren cotxes. Allò era una novetat, i a la primavera feia il.lusió sortir a passar les tardes i conèixer llocs i poblacions de les que fins aleshores eren inasequibles. S’havia de conèixer món, el nostre món, el petit món de la nostra Catalunya que descobriríem en els nostres vehicles.. “Joan, no puc venir”, “Joan, diumenge seré fora”, Joan per aquí, Joan per allà, sempre el mateix: “No puc venir, no puc venir, seré fora...” I en Martirià Coll i alguns altres anaven fent els papers de La Passió. També s’hi refeia doblant papers un jovenet que va tenir una gran alegria el dia que li vaig donar un paper d’un personatge mut: només havia de travessar l’escena carregat amb una àmfora. Era el nen del carter, es deia Joan Solana i parlava papissot. Vaig veure que tenia molta afició quan vociferava esvalotat entremig del poble jueu esgargamellant-se cridant: Barrabàzz!!, Barràbazz!!. Vam donar-li una altra oportunitat per cridar més pausadament en l’escena d’Els pescadors on havia d’estirar la xarxa dient: “Dòna més, dòna més” convertit en un “Dòna méx, dòna méz”. El director, Josep M.  Capella, ens digue alarmat: “M’heu tret el jove que feia aquest personatge perquè parlava a borbolls, i ara me’n porteu un de papissot!”. Sortosament, però, el noiet de l’àmfora i la xarxa, amb el temps aprendria a parlar tan bé que arribaria a ser professor de Literatura, alcalde de Banyoles i actor i director de la Companyia del Teatre Municipal, un teatre que ell mateix planejaria, maquinaria i estrenaria trenta anys després en uns moments en què Banyoles no disposava de cap local de teatre.

En una de les crítiques aparegudes al diari Los Sitios de Gerona es deia que el paper de Jesús l’interpretava Joan Olivas, però el cert és que el crític –Gil Bonancia- es va equivocar de nom, perquè el personatge el va fer el meu germà, Xavier. Era el Jesús suplent, ja que es combinaven les actuacions. El primer Jesús va ser Jesús Barba; el segon, el seu germà, Lluis Barba, i el suplent, en Xavier Olivas. Va ser un Jesús més ben plantat que els Barba, ja que era molt alt d’estatura, fins al punt que les mans li sortien de la creu, i es va haver d’allargar el travesser. En Xavier tenia molta acceptació amb les noies forasteres que assistien a les representacions de La Passió. Moltes l’esperaven a la sortida per a parlar amb ell i li demanaven signatures d’autògrafs. Segurament que ha signat més autògrafs ell amb aquelles funcions que no pas jo amb tots els meus seixanta anys d’actor afeccionat. En una de les darreres representacions, en Xavier va fer una mala caiguda en el quadre de la Via Dolorosa: en caure per tercera vegada es va lesionar un genoll i l’hagueren d’intervenir. Va ser el primer i únic accident de La Passió, i sortosament no va ser molt greu. Aquest va ser el motiu perquè en Xavier deixés d’apassionar-se amb La Passió, i gràcies a Déu, l’any següent va tornar a ser actiu en l’afició que li agradava més: l’esport del bàsquet.