Dècada anys 60 (XIX)

La Passió de Banyoles (11)

 

El segon afegitó és en el quadre de Pilat, després de la comdemna de Jesús. El procurador de Roma, sol, en els primers esglaons de l’escalinata, en un darrer dubte, com volent aturar els faritzeus i desfer el que no té remei, és sorprés per la seva dona, Clàudia, qui, des de dalt dels esglaons l’increpa:

CLÀUDIA.- Covard! Covard!

PILAT.- (amb un surt) Què?... Què vols, Clàudia?

CLÀUDIA.- Et dius un home fort, i vetaquí que la sola amenaça d’un jueu...

PILAT.- (la interromp, irritat) Calla!

CLÀUDIA.- És aquest el goig que m’havies promés? He vingut, jo, en persona, a demanar-te, no una gràcia, si no és la gràcia d’un Home sant, a qui avui he vist per primera vegada; no que em fessin una ofrena, si no és l’ofrena d’una vida que no et pertanyia i de la que no podies dispsar.

PILAT.- (volent-se justificar) Has sentit el poble: és enemic del Cèsar.

CLÀUDIA.- He sentit la canalla jueva. I tu, governador de Roma, t’has deixat imposar.

PILAT.- No podia fer altra cosa... Estava a les seves mans... Tu saps que Herodes Antipes m’odia; qualsevol excusa li seria bona per fer-me perdre el càrrec.

CLÀUDIA.- (incrèdula) I pel càrrec has negat el que jo et demanava? I pel càrrec no dubtes en sacrificar un Home innocent?

PILAT.- No es més que un galileu...

CLÀUDIA.- És un Home! i les lleis s’han fet per a tothom.

PILAT.- Ha sigut una trampa. Jo esperava una altra cosa. Però Caifàs se’n farà les dents, t’ho asseguro!

CLÀUDIA.- (amb fàstic) Governador!... Covard!...

PILAT.- (no s’atreveix a seguir-la) Clàudia!

CLÀUDIA.- (en arribar a dalt, es gira, i a mitja veu, com escopint la paraula, diu encara.) Covard!... (marxa)

PILAT.- (estupefacte), no sabent que fer) Clàudia!, Clàudia! (puja un escaló només) Clàudia!                                       CANVI

 

I seguidament, un nou Quadre a casa de la Verge, on hi veiem Maria agenollada a terra, recolzant els braços sobre un tamboret. Està dolorida, en actitud de pregar. Entra Pere descompost. Resta un moment sense saber com donar la mala nova de que és portador:

COVARDIA

PERE.- Maria... (La Verge aixeca el cap i el contempla sense respondre). Maria (amb un arranc) Si sabessis com voldria arrancar-me la llengua per tal de no donar-te aquesta mala nova!... Si sabessis...! La terra, la terra voldria que em cobrís per no haver sabut defensar-lo... I jo, jo      que volia fer-m’hi amb l’espasa i amb les ungles i amb les dents... No demano el teu perdó, Maria...Tres vegades, Déu meu, tres vegades l’he negat... I Ell estava pres... (el plor l’ofega) i m’ha mirat, tan endins, tan endins... I he fugit..., he corregut a amagar-me, com el més miserable cuc de la terra...Tenia por, una por abjecte i vergonyosa..., la por de la covardia...Tu no comprens, no pots saber aquest rosec rabiós que sento dintre meu... (Pausa. Contenint-se) Els seus enemics han triomfat, Maria... per damunt de la llei, per damunt de la justícia, per damunt del dret diví i humà..., i va a la creu..., a la creu!... Si jo pogués anar-hi en el seu lloc... Ho desitjo! Ho desitjo! (quan ha dit “I va a la creu”, Maria, amb un estremiment de tot el cos, ha abatut el cap, amagant la cara entre els braços).

(Entren Magdalena i Brigida. Coneixen ja la sentència)

PERE.- No, Magdalena; no em miris als ulls... Els covards amaguen la cara i voldria que cent braces d’aigua els cobrissin per sempre.

MAGDALENA.- L’has deixat sol...

BIRGITA.- L’hi ha deixat ell i els altres, tants com eren a fer-li costat, i ni un sol gest de protesta, ni un crit d’indignació, ni una sola veu que s’alcés davant dels jutges per a dirlos, decidida i amb orgull: “jutges d’iniquïtat; venals sacerdots de Jerusalem, que sabeu vendre-us al diable quan el diable us dòna riquesa i honors: preneu també la meva vida; jo l’havia perduda, feia quatre dies! i Ell, Ell me l’ha tornada! La meva vida no és meva”. Li pertany! Preneu-la també... (esclata en un plor) Oh, Llàtzer, Llàtzer!... Per què no has...?

PERE.- No..., no és això... Què podia fer-hi Llàtzer?  Era jo; era el batisser de la colla el que ho havia d’impedir; el que no es cansava de repetir-li a Jesús que sabria defensar-lo fins a la mort i ja veia... el cor se m’ha tornat petit i se’m doblaven els genolls, de por, de covardia... Ni a Judes, ni a Judes l’he... (Al sentir aquest nom, la Verge sent com una sacsejada que li fa aixecar vivament el cap; però de seguida s’aclofa de nou, més vençuda encara, més indefensa, més desemparada. Pere, per la seva banda, sent de cop una violenta i rabiosa reacció). Judes...!

MAGDALENA.- Què vols dir? Judes de Keriot?...

PERE.- Calla! Mai més tornis a posar-te aquest nom a la boca, que te l’embrutaria com una grapada de fang! (anant-se’n, amb ràbia continguda i mig plorant) Judes de Keriot, un dels dotze, que s’ha regirat contra el Mestre com una bèstia acorralada!... (Surt)

Seguia el quadre plàstic amb les tres dones per enllaçar ja amb el carrer de Jerusalem en el quadre de La Via Dolorosa.

Una via dolorosa que també seguia el Patronat de La Passió que no preveia un final sense ressurrecció, si bé els responsables no es van adormir del tot ja que durant aquells anys “passionals”, en arribar els estius, Joan de Palau va engrescar als més actius components del grup teatral sorgit de La Passió per posar en marxa un dels actes culturals més importants d’aquella època: unes representacions teatrals i musicals a l’aire lliure en els llocs més emblemàtics de la ciutat. Va ser en aquella dècada quan van sorgir les Nits d’Art.