Dècada anys 60 (VIII)

“El diví Mestre” (i II)

 Joan Olivas i Albert Tubert  eren a l’escenari amb un munt de papers a la mà: “- Guions, són guions de llums, de sons, de moviments de decorats, d’efectes especials”. Tubert feia cara de preocupat: “- No es pot estar tranquil. Hi ha tants detalls que és difícil estar en tot. El carrer de l’Amargura em porta molta feina, però hi ha un altre quadre que em fa posar més nerviós: el de la ressurrecció de Llàtzer. Hem de sincronitzar exactament la cinta magnetofònica amb la cortina, la llum negra i els focus, a més del truc perquè s’aixequi Llàtzer. El truc és senzill però no te’l dic”. Olivas parlava del meravellós quadre plàstic del Sant Sopar: “- És irreal, fantàstic. Hem volgut que sigués com una cosa simbòlica, per això no l’hem tancat en unes parets, en unes circumstàncies. Hem volgut significar que la institució de l’Eucaristia ultrapassa la mesura del temps i de l’espai per a projectar-se a l’eternitat”.

Un romà, amb túnica, majestuós, porta una bombeta a la mà i s’agafa a la conversa: “-Parlant de símbols, aquí em tens fent de Pilat i d’electricista. Coses de la vida!”. És l’Enric Tubert, qui afegeix. “- Sóc especialista en ciclorames, això tan bonic que es veu vermell, groc, blau i de tots colors. Vaig anar a veure’n un a Girona i quan el vam muntar aquí em vaig posar a fer d’electricista. Ja ho veus, en l’obra faig de Ponç Pilat, rentant-me les mans sempre que puc. Pilat era un senyor molt net”.  En Pere Pagès fa de Nicodemus i explica que “vam gravar a l’església del Monestir per les condicions de sonoritat i ressonància. Vaig pujar al presbiteri per gravar la frase: Llàtzer, aixeca’t!!, cridant amb tota la meva força. A la segona vegada que vaig dir “aixeca’t!!, unes dones que estaven agenollades en els darrers bancs, es van aixecar i van sortir a corre-cuita”.  Els vestuaris són plens de soldats romans i poble barbut. Un soldat,. amb un ninot a la mà, em diu que és el degollador dels innocents. És en Jacint Mateu, afeitat de bigoti. Embolicat en un llençol i amb cara pàl.lida, Llàtzer està fumant. És en Salvi Gratacós, molest perquè el públic creu que Llàtzer és un ninot: “L’any que vé vull caminar arrossegant el llençol”.  En Salvi és un dels més incansables treballadors de la Passió. Ell ha fet la creu i la taula del Sant Sopar,a més a més de tenir cura de tot l’atrezzo. Em convida a beure una coca-cola amb els apòstols Pere, Jaume i Joan –Salvador Palmada, Pere Colomés i Salvador Oliva- que estan asseguts bevent i jugant a cartes.  També hi ha Sant Josep –Miquel Batlle- menjant galetes, i un botxí –Joan Turró- amb una fatxa que fa por.  Jaume Baus –Caifàs- està escoltant música en una ràdio portàtil amb Josep Maria Angelats i Anna Albertí –la dona de Pilat-, la nostra premiada com a primera actriu “provincial”. Assumpció Garriga també és allí amb Maria Carme Coll, Jaume Oller, Teresa Garcia, Mercè Tallada i un grup de nens i nenes. Hi ha també Pere Quer i Josep Tallada. I molts altres. Veterans i joventut units en La Passió. Abans de començár es reuneixen tots entre bastidors, es donen unes advertències seguides d’un silenci “·sepulcral”. Es resa una Ave Maria. Seguidament, el poble agafa palmes i llorers i puja a l’escenari. Colomer, Tubert, Olivas i De Palau estan organitzant l’escena. S’encenen els llums de colors del Ciclorama. Els apuntadors es col.loquen als seus llocs. Comença La Passió.

Els quadres d’El diví Mestre van entusiasmar al públic, i la crítica va dir que “l’obra de Josep M. Carbonell és senzilla, amb una trama sense complicacions. L’escenificació molt ben aconseguida, donant-li qualitat els

magnifics quadres plàstics que en nombre de deu s’intercalen al llarg de la representació”. El paper més destacat: el de Judes Iscariot. Uns monòlegs interminables en l’original, a través del que es pretén analitzar l’estat d’ànim, les reaccions, el caràcter i les tortures de l’ànima de l’home que va vendre al Messies. Sortosament, i amb molt bon criterii, bona part d’aquests han estat suprimits. (...) Els 37 actors van complir adequadament en el paper que se’ls assignà. Gràcies a la seva excel.lent actuació, l’obra es va salvar. Foren de gran efecte els jocs luminotècnics i de ciclorama. Molt encertada la introducció d’altaveus amb una ambientació d’efectes sonors i musicals aconseguits a través de magnetòfons. Encertat el vestuari, així com el mobiliari i la perruqueria. En resum: la representació va assolir l’èxit que es mereixia”.

Parlant amb termes cinematogràfics jo diria que aquell Diví Mestre va ser com un tràiler, una anticipació de La Passió de Banyoles que s’estrenaria l’any següent.