Dècada anys 60 (IV)

Represa de “Teatre I Art” amb alts i baixos

 

A l’estiu de 1960 es va despertar Teatre i Art que recomençava altra volta sota la direcció de Joaquim Colomer en una línia diferent de la dramàtica que havien encetat en la dècada anterior. Ja havien fet provatures en dues comèdies – Com s’enreda la troca i El millor dependent del món- i es proposaven tornar a obrir el teló per a complaure un públic benevolent que desitjava tornar a esclatar en riallades.

Amb un sens fi de situacions còmiques plenes d’acudits van fer riure en una comèdia original de Ramon Turull amb el tema de l’amor per fons: L’amor truca a la porta-. Assajada precipitadament –hi havia poc temps i s’havia de representar en la tradicional Festa dels Pagesos- gairebé tots els actors van acusar una falta d’assaig. El conjunt demanava una mica més d’unitat i seguretat. Tot i això, però, es van salvar per la seva veterania amb un repartiment masculí ben encertat. En Pere Pagès, gairebé sempre en escena, va conduir bé la comèdia. Els animadors, eficaços en gest i mímica varen ser –segons la crítica- en Joan Olivas i l’Enric Tubert. I també calia destacar la creació que en Jaume Oller va fer en el seu insubstancial paper d’escultor abstracte. A les actrius els hi va faltar brillantor. Se’n van sortir bé, però sense abundar en intuició. Anna Albertí i Assumpció Garriga van dominar les situacions; Neus Masgrau, novella a l’Agrupació, va complir en la seva comesa, i al final el públic va aplaudir animant-los per la reorganització.

Vaja, que no es pot anar mai amb presses, i potser entre tots teníem massa al cap un projecte de Passió que vam fer entremig de la següent comèdia, que, aquesta sí que va ser una diversió contínua. Tenía per títol Magnèsia, i era original de J. Fernàndez i Carbonell, un dels millors humoristes del teatre català d’aquella dècada, amb un estil aparentment fàcil, florejat amb uns diàlegs plens d’enginy. L’acció tenia lloc en un país imaginari després de la primera Guerra Mundial. El tema podria ésser d’impacte avui dia perquè tot ell és una farsa sobre la monarquia i se’n podria treure bon profit transportant-la als nostres dies i satiritzant els moments que es viuen actualment a la Pell de brau. Llavors, però, -any 1961- la Monarquia no es veia ni en forat ni en finestra.

En el primer acte hi havia una movilitat fòra del comú, i recordo especialment l’arribada del Prefecte de Policia que dòna la notícia als Reis del rapte de la Princesa. El Rei era l’Enric Tubert, i la Reina, l’Assumpció Garriga. El segon acte, en canvi, era gairebé sense moviment escènic ja que tots els personatges –una colla d’infeliços terroristes- eren asseguts al voltant d’una taula planejant una acció revolucionària. Recordo especialment l’arribada del  cap dels terroristes i la seva estupefacció en veure els seus companys asseguts, i a un d’ells –el més baixet d’estatura- treient el cap arran de taula. Ben sorprés diu als companys del grup: “Que reseu abans de començar la reunió?”. – Noooo!... I ara!...” responen. – “Com que veig que aquest està agenollat!”. El que semblava que resava era en Josep Maria Mateu, el més baixet de la colla i el més veterà dels actors allí concentrats. El seu paper de Miquis el va brodar magníficament al costat d’un dels joves que començaven, en Miquel Batlle en el paper de Tiquis. La reunió del grup de terroristes va acabar a la desbandada quan aquests van sentir els estridents xiulets de la policia que arribava. Al Prefecte de Policia li van dir que els terroristes havien col.locat una bomba vora el lloc on ell es trobava. Valent i decidit –en una escena  que vaig executar buscant la bomba amb una cantarella de nen petit com si tot allò fos un joc de criatures: “Buscarem la bomba...” anava dient, “la booomba... la booombaaa”, i de cop, reaccionant, canviant d’expressió, m’adono de la realitat i dic: “Una bomba?... una bomba?.  I arranco a còrrer desapareixent per la porta d’entrada mentre cau el teló i se sent la gran explosió de la bomba.

En aquesta comèdia hi va debutar un jove prometedor que va fer una bona interpretació del personatge de Ministre de l’Interior, en Salvador Palmada, conegut pels banyolins com “en Pol”. La Princesa, abillada luxosament, naturalment que li esqueia molt a l’Anna Albertí, i ajudant a que la farsa quedés ben arrodonida, en Pere Pagès, Jaume Oller, Josep Maria Angelats i Elionor Puig. L’autor de l’obra ens va dedicar una frase que ja el retratava com a excel.lent humorista: “A tots vosaltres, actors de Teatre i Art, que sabent que el món és una vall de llàgrimes esteu disposats a ésser baieta que les eixugui”.