Dècada anys 60 (VI)

Un parell d’obres del “teatro español”

 

La represa de Teatre i Art iniciada el 1960, va tenir en el 1961 una gran activitat, tanta, que es pot dir que no van descansar en tot l’any. Fins i tot es van engrescar a representar un parell d’obres en castellà, atrets sempre per l’espanyolisme imperant en les cartelleres teatrals barcelonines. I ens va semblar que donàvem un pas important estrenant una comèdia que acabava d’obtenir el Premio Nacional de Teatro. L’autor era Miguel Mihura i l’obreta era –com s’anunciava- “de finísimo humor, humana y tierna”. però l’humor castellà no és el mateix que el català i entre nosaltres la llengua ens queda travada i l’hem de desenfilar desengantxant-la de la nostra. Amb tot l’esforç que hi vàrem posar, –diguem-ho clar- vàrem acabar aixafant el castellà. La protagonista – Assumpció Garriga- va fer una creació meravellosa d’una monja detectivesca que sempre estava en escena i l’espectador només tenia al cap que si hagués enraonat en català tots hauriem gaudit molt més. Vaja, que amb una mica més d’esforç hauria estat bé que la comèdia Melocotón en almíbar s’hagués traduit al català. Molt més dolç hauria estat un “prèssec en almívar” traduit pel noi que al costat de l’escenari s’estrenava com a tècnic d’efectes sonors, en Salvador Oliva, futur traductor al català de les obres de Shakespeare. L’autor de la comèdia, Miguel Mihura, havia conreat el dibuix humorístic i el periodisme satíric, col.laborant en la revista La Codorniz. Les seves obres eren caracterizades per un cert modernisme, de rerafons liberal i subtilment iròniques que representaven un intent de renovació del gènere còmic, sense concessions al tòpic. Les més populars van ser Tres sombreros de copa, –comèdia que es feia passar com un antecedent del teatre de Ionesco-, Melocotón en almíbar i la més reeixida, Maribel y la extraña familia.

Al cap de dos mesos, en una funció única que s’anunciava com a Gala Artística, a benefici del les Missions,es presentava un Grup escènic sense nom amb l’estrena d’una “delicada joya escénica del ilustre José Maria Pemán”. Els responsables de l’obra benèfica de les Missions van interessar-se per a què Josep Freixa tornés a l’escena per dirigir i actuar en un grup format a corre-cuita. L’obreta en un acte, La luz de la víspera –melodrama inspirat en la novel.la de Stefan Zweig “Carta a una desconocida” es considerava –per la critica- com un pas en fals de Pemán, qui realitzà amb abundància de trucs de fulletó, resolguent-la d’una forma gairebé cinematogràfica. Es va presentar amb molts d’efectes escenogràfics, però la cosa no va sortir prou bé perquè alguns decorats no arribaren fins a última hora, muntant-se en un temps rècord.. La representació va passar sense pena ni glòria i avui resta com a record de la darrera actuació d’en Pepet Freixa. Amb ell retornaven  a l’escena en Joaquim Colomer i la seva filla, Maria Colomer: els germans Quer, Pere i Carme; amb la col.laboració dels joves Miquel Fèlez i Joan Puigdemont, a més de les actrius Carme Freixa i Elionor Puig. Repetint el sistema de les tradicionals funcions de la Puríssima, a la segona part es va incloure  un  Show de variedades amb dances populars regionals, cançons per grups de nenes dels col.legis de la Providència i Sagrat Cor, amb col.laboració de locutors de Ràdio Gerona. Recordo la funció amb tristesa, allò va ser com una desapassionada passió. La més apassionada la teníem ben aprop, ja que feia pocs dies, amb El diví Mestre ens hi havíem introduït.