Dècada anys 60 (IX)

La passió de  Banyoles (1)

El Patronat Artístic del Cercle de Catòlics es va transformar en Patronat Artístic de La Passió de Banyoles. Un cop donat el primer pas amb la provatura d’El diví Mestre calia enfilar l’agulla escrivint el text. Aquesta feina es va encomanar al poeta local, Frederic Corominas. Amb ell vam fer algunes reunions, i en deixar-li llegir l’obra Jesús de Natzarè, d’Àngel Guimerà, crec que aquesta va ser-li una bona guia perquè l’operació comencés a funcionar. Ens anava portant els textos quadre per quadre, i en escoltar la lectura del primer versificat vam adonar-nos que hi hauria moltes dificultats amb l’actuació dels actors, sobretot per alguns de novells. Volíem fugir de les tradicionals Passions on els actuants solen enfonsar-se quan reciten paràgrafs poètics. El primer quadre en vers – Fugida a Egipte- ja estava escrit i vam decidir deixar-lo igual, recomanant a l’autor que escrivís l’obra en prosa per facilitar la dicció de gran nombre d’intèrprets, molts d’ells principiants en l’escena. Uns dies després, en la lectura del segon quadre, els responsables de les actuacions ja vam quedar més satisfets, i a mesura que l’autor ens anava lliurant els  subsegüents textos ja endevinàvem que la cosa podria rutllar.

Tot Banyoles parlava de la futura Passió –era un temps que les Passions estaven de moda- i van ser molts els que es van apuntar a la crida del Patronat per col.laborar en el que sigués. Cap a 105 persones es van reunir a l’escenari del Catòlics per assajar La Passió. En Joan Olivas era el responsable del personal, i a l’escenari, en Joaquim Colomer es feia càrrec de la direcció d’alguns quadres mentre que  en els soterranis de l’escenari, en els vestuaris i allí on podíem dirigirien altres quadres l’Enric Tubert, Joan Olivas, Pere Pagès i Jaume Oller. Al primer pis, damunt la sala-cafè,  Jesús Barba, Josep Maria Mateu i Llorenç Oliva encolaven i preparaven decorats ajudant a l’artista-pintor Joan de Palau lliurat a la llarga feina de confeccionar-ne una vintena. Mai s’havia vist tanta activitat en un local on totes les dependències, els dalts i els baixos es convertien en tallers d’escenografia. Pel costat del ciclorama, Albert Tubert, satisfet ell, aconseguia per fi solucionar el detall tècnic d’una escena que el tenia preocupat: el de la ressurreció final. El treball era intens. S’assajava durant tres o quatre hores cada dia.  Entre bastidors, una trentena de persones realitzaven diversos treballs, uns muntant decorats, altres col.locant vestuari... maquillatge, llums, equips de sonorització... En cases particulars –sobretot en el taller de modistes de Montserrat Llinàs- es confeccionava vestuari, amb la col.laboració d’un bon nombre de dones. En Mateu, encarregat del só s’esforçava per gravar en directe els sons més apropiats, més realistes, pero el realisme d’un temporal amb llamps i trons, gravat al cim del Puig Colomer no li va servir de res, perquè els trons sonaven esquifits i escardalencs. Va trobar la solució anant darrera la pantalla del cinema Victoria reproduïnt la seqüencia de la mort de Jesús en creu a la pel.licula Ben-Hur. En el pròleg de La Passió, en una escena d’un afusellament en els nostres dies es requeria un traqueteig de metralladores i, atrevit com era en Josep Mateu, va anar al Quarter de la Guàrdia Civil per demanar-los-hi permís per gravar en unes maniobres on la Benemèrita disparava metralladores a l’aire lliure. En escoltar la gravació, el traqueteig sonava com una torradora de castanyes. D’una forma o altra se’n va sortir, perquè vista l’escena resultava impressionant.