Dècada anys 60 (V)

L’homenatge a Santiago Rusiñol.

 

Abans de la festa Major d’aquell 1961 vaig entrar al Catòlics per veure els treballs realitzats durant l’estiu en què es van reformar l’escenari i vestuaris del teatre. La boca de l’escenari va guanyar un metre i els laterals de dintre van ser ampliats solucionant d’aquesta forma el problema de col.locació de personal i atrezzo per quan es representessin obres de gran espectacle, com seria La Passió que s’estava gestant. Els vestuaris també van sofrir un  gran canvi aprofitant-se molt de lloc. Mentrestant estàvem assajant l’obra de Santiago Rusiñol, Els savis de Vilatrista, una comèdia que ja s’havia representat a Banyoles en la dècada dels anys trenta en una sessió benèfica amb participació d’actors banyolins del Catòlics i actrius de l’Ateneu.  Aquesta versió de 1961 la va dirigir Joaquim Colomer, mentre jo em feia càrrec de la conducció de l’estrena d’El pintor de miracles, sainet en un acte que es representaria el primer dia de l’homenatge a Rusiñol. “-Arreu de Catalunya – explicava Jaume Oller-, en tots els teatres d’amateurs i professionals dedicats al teatre català es representen aquest any obres d’en Rusiñol amb motiu del centenari del naixement de l’artista. Nosaltres no podiem ésser menys i hem escollit aquestes dues obres”.  “-La llàstima –ens deia Joan de Palau, membre del Patronat Artístic acabat de crear- es que no podem presentar al mateix temps una exposició parcial de la seva obra pictòrica, tal com han fet a Olot, ja que així coneixeriem el veritable Rusiñol en aquesta faceta on l’artista va sobressortir més”.  Anna Albertí es trobava amb algunes dificultats, i així ens ho deia: “-El meu paper és diferent de tots els que he interpretat fins ara: la Júlia d’Els savis de Vilatrista és una dona riallera, alegre, d’una alegria tal que amb la seva rialla contínua ha de despertar l’ensopiment dels savis del poble. Això és difícil. El paper m’agrada perquè és totalment diferent del que faré a El pintor de miracles. Aquí és una pobre mare de família amb sis fills, pessimista i realista, que es veu incapaç de tenir una esperança com les del seu marit, que tot el fa viure d’il.lusions”. Aquest pobre “pintor de miracles” el vas fer jo, i el veia difícil perquè era un personatge completament diferent als que tenia acostumat a representar en els darrers temps.

Era un pobre somniador que espera el miracle que els ha de treure de la miseria, un paper dramàtic que veu la pobra de la seva dona que es troba que els diners que guanya el marit no li arriben per a poder comprar aliments per als seus fills, i és natural que una mare així pateixi i es desesperi. Sortosament, Rusiñol li conferia aquella vena humorística tan arrelada en ell, els moments dramàtics eren mitigats per les sortides iròniques que en tot moment deixen anar els personatges.

“El que té de bo  Rusiñol en les seves obres –ens deia Joaquim Colomer- són els seus tipus. L’actor ha d’identificar-se plenament en els tipus que representa”. En l’assaig d’Els savis de Vilatrista vaig poder veure com lluitaven els actors per trobar els seus personatges. En Pere Pagès era el savi amargat, casat amb una dona sàvia; a l’Assumpció Garriga també li costava la seva per aconseguir un tipus mel.lancòlic; en Jaume Baus –fill del veterà actor del mateix nom- tenia una papereta difícil i lluitava per fer el jove Plini enamorat; en Jaume Oller feia un altre savi, enamorat de la ciència i de la Marcel.la, una Neus Masgrau que preferia escoltar els “requiebros” de l’Enric Tubert, qui estava força amoïnat: “- Home, -em deia- acabo d’arribar de viatge de nuvis i ja em donen un paper més llarg que la Quaresma, i au! estudia-te’l en quinze dies. Ara... que allà on hi ha afició ...”  Un notari, amb la seva dona – Josep Maria Angelats i Teresa Garcia- eren els supervivents de l’accident de tartana a El pintor de miracles- que volcaria vinguent al mercat de Banyoles. En Miquel Batlle es convertiria en un guàrdia civil, i la civila era l’Assumpció Garriga. I a en Salvador Palmada el veuriem atacant i defensant al “clero”, segons les seves conveniéncies.. “-El més agradable per a nosaltres -deia Pere Pagès- és això de tornar a actuar en els dies de la festa major de Sant Martirià. Les companyies foranes ens havien ocupat el lloc, però d’ara endavant pensem seguir una tradició que s’havia trencat”.

La presentació de l’Homenatge a Rusiñol va anar a càrrec de l’artista pintor Joan de Palau, qui va fer una introducció amb el tema Els jardins de Rusiñol, explicant-nos la seva personal impressió i admiració que va despertar-se en la seva infantesa quan, amb el seu pare, va veure l’artista pintant en els jardins d’Aranjuez. Seguidament, es va representar El pintor de miracles i com a final l’Agrupació Polifònica de Banyoles, dirigida pel mestre Manuel Saderra i Puigferrer va delectar el públic amb un concert extraordinari en el que es van cantar obres de Bach, Stravinski, Schubert, Civil i del banyolí Pecanins. El segon dia de festa major la representació d’Els savis de Vilatrista va provocar la hiilaritat dels espectadors. Crec que va ser un homenatge modèlic molt ben conjuntat. S’hi veia una organització que ja portava a cap el Patronat Artístic del Cercle de Catòlics recentment instaurat.