Res canviava a la ciutat en les primeries
de la década dels anys seixanta. Fins i tot se celebraven Primeros de Mayo, festa “dignificada” sota l’advocació de San José Artesano. No hi havia cap
classe de manifestacions. Ningú sabia el que era una “manifestació”, ni els
obrers de l’empresa Gimferrer que anaven en processó cap a l’Ofici Solemne de
l’església parroquial, igual que els ancians de la població que encetaven la
dècada de bracet de padrins i padrines en l’Onzè
Homenatge a la Vellesa. S’homenatjava amb gran solemnitat el Pare Butinyà –125è aniversari del seu
naixement- amb assistència de totes les Excelentíssimes Autoritats civils i
eclesiàstiques, amb el bisbe Cartañá
al capdavant, i en els Catòlics es feia una lectura de la seva obra teatral La venjança del martre, llegida per
membres de l’Agrupació Teatre i Art.
La Polifònica també hi col.laborava
oferint un concert extraordinari, com havien fet l’octubre passat en la
inauguració de les noves instal.lacions del Club
Natació Banyoles. A l’estany hi havia moviment i en el record d’aquell any
1960 hi resta un altre Concert de la
Polifònica en el paratge dels desmais on van cantar la sardana Somni, de Manuel Saderra, amb lletra de mossèn Manuel Pont, el sacerdot que s’acomiadava dels banyolins en una nit
poètica amb “la foscor davallant pel pendís de ponent, quan tot l’estany és un
càlid signe d’argent”.
Tot l’estany era una preocupació pels
esportistes del rem.. Demanaven que s’havia d’allargar i fer-lo també més ample
per aconseguir una pista de dos miil metres rectes a utilitzar en els campionats d’Europa. I els
visitants il.lustres, amb Samaranch
al capdavant van poder veure la pista eixamplada, igualment com Don Juan Carlos de Borbón que va
extasiar-se contemplant les aigües manses i prometent una segona visita.
Uuiiii...! Una cosa és dir i l’altre fer. La
que vindria –i haurien de passar encara molts anys!- seria la seva nora
-convertida en princesa Sofía- amb els seus tres fills que s’embarcarien sense
por en una barca dels Corominas. El que tinc per segur és que cap d’aquests
Borbons va entrar al Museu Darder i això que en aquelles primeries dels
seixanta s’havien estrenat
sales noves. No s’hi entrava molt als museus
en aquell temps, i això que ja es començava a veure transitar turistes
estrangers, molts més que no pas paisans espanyols. La gent de la pell de brau
encara no es desplaçava i si ho feia era en algunes excursions en autocar.
Tanmateix, però, hi hagué una gran
concentració de treballadors de les quatre províncies catalanes. Banyoles va
veure’s invadida per centenars d’obrers que venien en autocars a celebrar una Gran Jornada Catalana de la H.O.A.C. “Acción
Católica Obrera). Aquesta sí que va ser una gran manifestació de
catalanisme. Evidentment que hi havia vigilància policial –no es veien perquè
tots anaven vestits de paisà- i hom s’adonava que hi havia control per tal que
ningú es passés, sobretot en els parlaments en el Cercle de Catòlics,
insuficient per a enquibir tots els
assistents. Hi havia presidència eclesiàstica a l’escenari –el bisbe auxiliar
de Barcelona, Dr. Jubany; el bisbe de
Vich, Dr. Masnou; el Dr. Estela en representació del bisbe de
Girona; el nostre sr. rector, mossèn Joan
Serra; consiliaris i representacions dels dirigents de les províncies
catalanes... Molt d’entusiasme, molta germanor en un dinar sota els desmais de
l’estany, amb treballadors catalans, acabant-se la Jornada amb una processó
fins a l’església de Porqueres. Una jornada catalana que va preocupar molt als
dirigents del Règimen. Els banyolins
vam contemplar el pas dels obrers catalans per carrers i places i pel passeig
de l’estany i ens vam dir que recordariem
durant molt temps la seva alegria, els seus cants i les seves oracions per
la pau mundial que tots desitjàvem. I també vèiem i ens adonàvem de les seves
preocupacions, la de tots els obrers que havien de fer equilibris per
demostrar-nos que res estava canviant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada