Dècada anys 60 (VII)

“El diví Mestre” (I)

Durant la Quaresma de 1961, el Patronat Artístic del Cercle de Catòlics presentava l’Agrupació Teatral que havia emprès el muntatge i l’escenificació, per damunt de les innombrables, de les complexes dificultats que li van anar sortint al pas, d’unes estampes passionals, unes visions plàstiques, dintre el context de l’obra de Josep Maria Carbonell, El diví Mestre. Aquests quadres plàstics van impressionar els espectadors banyolins que sortien entusiasmats del teatre diguent allò de que era un sensacional espectacle,  amb una sumptuosa presentació escènica i una “gran simfonia de llum i color”. Els passatges evangèlics d’aquest drama sacre van impactar al públic gràcies als efectes especials i a la construcció d’un ciclorama, cosa nova en l’espectacle teatral banyolí. El diví Mestre va ser la provatura i el punt de partida que havia de portar al muntatge d’una Passió totalment banyolina en la preparació del qual ja s’hi estava treballant.

En els quadres passional d’El diví Mestre hi van intervenir 37 actors; la direcció escènica i artística anà repartida entre Joaquim Colomer, Joan Olivas, Joan de Palau i Albert Tubert. Tot plegat impressionat amb grans efectes de llum en el ciclorama. Jaume Farriol, convertit en periodista, es va ficar dins l’escenari fent preguntes als responsables d’aquella primera Passió. Entre personatges gairebé desconeguts, veus peremptòries, moviment de tramoistes transportant mobles i fustatge, amb soroll de martellassos, es va trobar en un ambient plé de sabor i nerviosisme: “Joaquim Colomer tornava a les taules com a actor personificant el personatge d’Anàs”, i destacava “l’esforç i entusiasme de grups d’homes i joves actuants” i “sobretot dels que realitzen el paper més ingrat, que és quedar-se entre bastidors. Un vell travessant l’escenari s’assembla a Josep Maria Mateu. Ho és. “Home, ens havien dit que tu eres un d’aquests homes grisos que es queden entre bastidors”. – Doncs, no. Sóc el que obro la funció. I el que em dius de gris deu ésser pel cabell i el maquillatge”, respon en Mateu, que a més a més és dels que fabriquen la banda sonora. Està il.lusionat: “-Tenim altaveus, amplificadors, cintes magnetofòniques i un ampli stock de discos”. Joan de Palau, suat, en mànegues de camisa i amb un pinzell a la mà és un altre home gris, dels que més es mouen abans de començar i quan el teló concedeix un respir als personatges: “- L’obra que fem – El diví Mestre- no encaixa amb el que pretenem, però aquest any no hi havia altra solució que adoptar una obra escrita per quadres escènics reduïts. L’any vinent tindrem la nostra Passió. Aquest any hem adaptat una línia plàstica, suprimint diàlegs i escenes i intercalant quadres plàstics, música i veus en off. El disseny dels decorats és obra meva, però la realització ha estat feta per Esteve Juncà”. Amb el pinzell a la mà ha transformat el cos i el rostre de Jesus Barba, de cap a peus: “-La pintura i els efectes de llum donen aquest tó peculiar a la seva figura. Per pintar el personatge de Jesus he anat a l’església parroquial per fer-me l’idea de com pintar-lo. L’església era fosca i vaig encendre el llum manipulant varis interruptors. Vaig estar una estona prenent notes, i encara no havia acabat quan se’m va presentar el senyor rector: - “Què has fet, Joan? Tot el poble vindrà alarmat a l’església”. Resulta que sense adonar-me’n havia posat en marxa el dispositiu de totes les campanes”.

“Assegut en un banc hi ha un home de cabell i barba vermellosos. Una bossa penjada del seu cinturó indica clarament la seva personalitat. Jaume Oller opina que el personatge de Judes és desdibuixat, exagerat i en alguna escena, folletinesc: “.M’ha costat ambientar-me, -diu-, la meva veu no és adequada. Haig de forçar-me molt”.  L’espatlla i les cames de Jesús es veuen d’un color morat, amb les pinzellades de Joan de Palau zigzaguejades sobre la pell de Jesús Barba, qui afirma: “-És impressionant encarnar el personatge de Jesús. Em produiex la sensació de que no sóc jo mateix. A vegades tinc por. Sobretot en els moments del quadres plàstics, degut al silenci d’angoixa que hi ha en el públic.Tinc por de posar en ridícul la figura de Jesús”. “- Em deixes estirar la barba?”, li diu en Farriol. “- Amb la meva barba hi fan bromes. I és que Jesús Barba es deixa barba per fer de Jesús”.