La foto d’un escalador fent equilibris per
la muntanya –publicada a la portada de la revista Horizontes- semblava el símbol dels inicis d’aquella dècada dels
anys seixanta. L’article editorial deia que no ens hem de sorprendre dels
impressionants equilibris dels escaladors quan són a punt d’assolir el cim.
“Fer equilibris és una facultat humana que tots acostumem a utilitzar sovint. Els països i els partits polítics
fan equilibris per evitar ruptures i desavinències. Fan
equilibris els financers que treuen endavant negocis fabulosos. Fa equilibri
l’àrbitre per conduir a bon terme un partit de fútbol. I sobretot, fa
equilibris, molts equilibris, el pare de família que se les veu negres per
arribar a fi de mes. I aquest és l’equilibri més popular entre nosaltres. En
moltes famílies la política d’estabilització ve practicant-se des de fa molt
temps, havent-se aconseguit veritables miracles. I tot gràcies a la tècnica de
l’equilibri”. La tècnica equilibrista,
que es feia del vint al trenta de cada mes quan el treballador esperava amb candeletes
el sou que tardava a arribar.
Potser per això, per aprendre a saber fer
equilibris, la dècada començava amb un Cicle
de Conferències d’Orientació Familiar, organitzades per l’Associació de Pares de Família de Banyoles.
Per altra banda, tot continuava igual. Per Setmana
Santa, les Quaranta Hores seguien
essent solemnes i els “jóvenes y
doncellas de la ciudad” hi assistien amb devoció. A Banyoles hi havia feina
i per aquest motiu cap treballador va fer cas de la crida de l’Oficina de Colocación de la Delegación
Comarcal de Sindicatos que obrien inscripcions per anar a treballar a
Alemanya. Ja s’ho faran!”, deien els treballadors banyolins que estaven molt bé
a la seva ciutat, mai tan ben dit, perquè era una ciutat amb semàfor. Ho deia Jaume Farriol a la revista Horizontes. “Los que hemos recorrido nuestras calles montados en un carro tirado
por un burro melancólico o en una bicicleta con la rueda desinflada, sentimos
un nudo de emoción en la garganta. Nuestra circulación ha crecido a pasos
agigantados y, ahora, el semáforo indica –además de precaución- su mayoria de
edad. Los tiempos románticos del burro y la bicicleta han pasado, Con gesto
admirativo y emocionado saludamos a las direcciones únicas, a los semáforos y a
los urbanos”.
A més de semàfors s’inaugurava la nova
instal.lació eléctrica a la plaza de
España. Mai s’hi havia vist tanta llum, cosa que no agradava gaire a la
joventut que a les fosques s’esvalotava saltant i ballant la sardana Baixant de la font del Gat a la festa de
la plaça. Però, per les festes de Sant Martirià
al capvespre s’encenia la lluminària en
el moment de passar la processó amb les relíquies del Sant Patró mentre
s’interrompien les sardanes. Encara es feien processons, si bé en la de Corpus
anava de baixa la confecció de catifes en les que alguns pocs comerciants,
davant dels seus establiments adornaven amb serradures tenyides de colors per
mandra d’anar a recollir ginesta a la muntanya. Sota el tàlem portava la
Custòdia el nou senyor rector, mossèn
Joan Serra, qui havia succeït a mossèn
Ferran Simon que va morir a primeries del 1960 (Rector a la parròquia de
Santa Maria dels Turers des del 1946). Res canviava a la ciutat en les
primeries de la década dels anys seixanta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada