Dècada anys 60 (XI)

La Passió de Banyoles (3)

 

El quadre del Diumenge de Rams, essent el més difícil de portar a cap, també en l’estrena va ser el més aplaudit de tota l’obra. Josep M. Capella va ajudar molt en els quadres que jo en dic de guirigalls, els més tumultuosos. Va ser la persona que va saber calmar el galliner i posar ordre en tota aquella olla de grills que esvalotava el galliner de La Passió.

Tots els figurants es van portar molt bé, no solament en aquest quadre del Diumenge de Rams, sinó també en altres quadres com el de Pilat. on barrejats amb la multitud es barallàven amb els crits de Jesús!! i Barrabàs!!. Però, seguim amb els comentaris de S.M., un crític que tot ho trobava bé a la revista Horizontes: “Magnífiques, en general, les decoracions. Sobressurten les que emmarca Els dotze, la taverna de Neguits de Judes, Rams, Sanedrí, i el carrer de Jerusalem, de reiterada aparició. Molt encertada la distribució de figures en el segon quadre, així com inicialment en el requadre de la casa de Simó, talment un quadre d’escola flamenca, magistral la composició del Sant Sopar. Crucifixió, Davallament i Enterrament, admirables. Així surten les coses quan de l’artística en té cura un autèntic artista: Joan de Palau. Superiors els efectes sobre el Ciclorama. Sorprenent la projecció de resplandors i l’aparició de núvols. Senzillament real l’aurora del quadre d’Els dotze. L’efecte de la ressurrecció del Senyor és impressionant des del primer moment. Destaca l’agilitat de les mutacions. Albert Tubert i els seus col.laboradors han supervalorat la nostra Passió. Els actors, en general, han respost amb escreix la confiança que els deposità el director escènic. En la majoria dels casos els papers respectius són més viscuts que representats. I això no solament en els personatges principals sinó també –i això és esperançador- entre les figures secundàries”. I a partir d’aquí el comentari crític ja es tornava propagandístic en dir que “la Comarca i la Província acudeixen a la cita. Pobles, parròquies, entitats i elencs forasters tenen reservades entrades per les pròximes representacions programades. Va encertar –no hi havia cap dubte- qui va dir en les nostres pàgines de Horizontes que La Passió de Banyoles només se’n podia parlar en to triomfal. A la major glòria de Déu”.

En general, les crítiques en els diaris de la província lloaven La Passió de Banyoles, i algunes, com la de Joe a la revista Vida catòlica, de Girona, es deia que “partint de la tradició de l’encontre del nen Jesús amb el petit Barrabàs, en la fugida a Egipte de la Sagrada Família, l’obra de Frederic Corominas recull primerament diversos aspectes de la Vida Pública de Crist, amb el contrapunt del rebel i sediciós jueu com a personatge que serveix per vigoritzar l’acció dramàtica. Ja de plé en el tema de la Passió, culmina en les escenes del Pretori romà escrites en vers com ho és també el quadre en què Magdalena refusa a Barrabàs després de la seva conversió. I a partir de la sentència de Pilat es limita a marcar les acotacions per el muntatge d’una sèrie de quadres sense paraules, en els que es presenten plàsticament els darrers episodis de la redempció. A part els dos quadres versificats, de gran bellesa literària i extraordinària força emotiva, destaquen per la seva originalitat l’elecció dels dotze, la ressurrecció de la filla de Jaire i el tracte entre Judes i el Sanedrí, amb la novetat d’un regateig que mostra la baixesa de la traició. Sobre aquest canemàs, els artistes banyolins han brodat el tapís de les seves habilitats. En l’escenografia, un ciclorama esplèndid permet aprofitar al màxim els efectes de llum i color sobre uns decorats d’un to realista que acrediten el talent del seu realitzador Joan de Palau En la interpretació, amb 150 personatges dels que no és possible destacar-ne un perquè tots, fins els més insignificants, són objecte d’una vertadera creació dramàtica. En la direcció i muntatge amb una sàvia disposició de les figures, l’atrezzo, els efectes, que aconsegiueixen la gran harmonia del triomf artístic i l’exemplaritat temàtica.