Final de dècada amb
ànims decaiguts
El teatre d’afeccionats anava de gairell. Hi
hagué molta confiança amb el naixement de Teatre
i Art, però poc temps va passar perquè aquell clima es dissipés en
abandonar l’escena alguns d’aquells prometedors joves. El teatre d’afeccionats
estava decaigut. Hi mancava una injecció moral per tornar-lo a vitalitzar. Es
confiava que el Centre Catòlic, amb
la presència d’un home actiu com el nou consiliari mn. Manuel Pont, podria dir ben aviat algunes paraules optimistes sobre la nova formació que havia
de continuar la tradició teatral de la nostra ciutat. Però aquesta injecció no
arribava. Un article a la revista Horizontes era com un toc d’alerta:
“No sabem si algú s’ha aturat a pensar en el que representa tenir un teatre i
una secció teatral en la vida d’un poble. És veritablement una cosa molt
seriosa. Significa o hauria de significar, l´index major de cultura, ja que la
seva acció és directa i la paraula, la paraula de cada circumstància, ha de
manifestar-se en la seva integretat humano-literària. Però el teatre no és únicament
escola de bones costums, sinó també com una paret on les dolentes cauen
afusellades. Indica el grau de cultura d’un poble, i malament si no existeix,
perquè sempre el poble està a l’assalt amb la seva deixadesa i la seva desgana
característica. Aleshores es recòrre al cinema, on tot ens ho donen fet, o a
rebre el que ens manin, en el ben entés de no fer cap esforç pel nostre
compte”.
L’esforç l’haurà de fer una ciutat
adormida que potser es desvetllarà guaitant un esdevenidor prometedor veient
l’arribada a Roma del simpàtic Joan XXIII. I amb l’entrada de pantalles de
cristall a les cases, aquesta “televisión
que pronto llegará” com deia la cançó” i que, per desgràcia ens “españolizaria” a tots. Però també se’ns
obririen més els ulls mirant un país que nosaltres anàvem fent mentre
representàvem obres de teatre en la nostra llengua; llengua que vibrava i
s’anava despertant quan fullejàvem llibres a la biblioteca i quan, dintre les
nostres llars, repassàvem les ja permissibles Obres Completes de Maragall, Verdaguer, Rusiñol i Sagarra.
En l’apassionada dècada següent
atalaiarem el camí que provaran de traçar en aquest sentit els afeccionats
banyolins al teatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada