La dècada dels anys cinquanta (XV)

Teatre professional (I)

 

El teatre professional que es veia a Banyoles en la década dels anys cinquanta seguia el mateix traçat de la década anterior si bé amb menys quantitat. En les primeres festes majors encara ens endinyaven sarsueles a tot drap. La “gran Compañía de Ramon Guitart” ens va portar Bohemios, La del soto del parral, La marcha de Cádiz i El huèsped del sevillano. La junta del Catòlics va fer un gran esforç per portar aquesta Companyia convidant a un actor cantaire molt conegut a Banyoles pels nostàlgics de la sarsuela: Mariano Beut. Aquest actor-cantant havia fet llargues temporades al vell i enderrocat Teatre Principal de la plaça de la Vila Vella, i a Banyoles hi va trobar antics companys i va plorar en públic en el comiat d’aquest sarsueler espectacle amanit amb la música de la “gran orquestra Barcelona” reforçada amb fagots, tímpans i oboes, cosa mai vista a Banyoles. Amb aquesta “grandiositat orquestral” van finalitzar les grans temporades sarsueleres i festa-majoneres de caire professional.

A la festa major de 1952 el panorama canviava una mica amb la presència de les companyies de Pepeta Fornés i Antoni Martí, amb Ramon Martori i amb Elvira Jofre-Pere Gener. Les dues companyies – Farnés i Martori- van fer treure mocadors per plorar a Chiruca, d’Adolfo Torrado i En un burro, tres baturros, d’Alberto Novión. En canvi, Jofre-Gener oferien teatre català i també van fer enternir el públic en sessions de tarda i nit amb El romanç de Bernadette, original d’Emili Graells amb apuntacions poètiques de Domènec Juncadella. En el programa s’anunciava que la seva estrena en el Romea de Barcelona fou un èxit apoteòsic, i que ningú se la deixés perdre perquè l’escena de l’aparició de la Verge i de la pelegrinació eren memorables.

 

A partir de 1957 les companyies professionals ja rodaven fent “bolos” per les quatre províncies de Catalunya, i així es va poder disposar en succesives festes majors d’estrenes de comèdies com No és mai tard si s’arriba d’hora, Ella i ella, i altres del repertori del Romea que encapçalaven actrius com Mercè Bruquetas, Teresa Cunillé i actors com Carles Lloret i Lluis Nonell. D’aquestes comèdies catalanes cal destacar la que ens va portar la Companyia de J. Castillo Escalona, L’amor venia en taxi, original de Rafael Anglada que ell mateix es va fer càrrec de la interpretació del personatge del taxista  assolint una feliç  i divertida creació. La comèdia, molt enginyosa, i amb alguns efectes de sorpresa va ser ben portada a escena, dirigida per Esteve Polls, i amb Maria Vila, Mercé Bruquetas, Ferran Velat i altres. A l’estiu, en el teatre Victoria també ens visitaven Companyies de teatre català, algunes com la Companyia Maragall, dirigida també per Esteve Polls, que van presentar Jo seré el seu gendre, original de Jaume Vilanova, amb Teresa Cunillé, Mercé Bruquetas, Maria Vila, Lluis Nonell, Ramon Duran i Domènech Vilarrasa. Comèdia d’èxit que la mateixa Companyia tornaria a portar a Banyoles al cap de tres mesos en el Círcol de Catòlics en els dies de festa major.

El programador del cinema Mercantil, Pere Vaqué, també s’interessava –si bé no tant com en la dècada anterior- de contractar Companyies entremig de setmana en funcions que sempre solien ésser amb escassetat de públic. Vam poder veure la Companyia del que es considerava el millor actor de teatre clàssic d’aquella época, Alejandro Ulloa, qui va recitar-nos els versos de Shakespeare traduïts per Tomás Borràs a Otelo. I també ens va tornar a portar el drama de Parker, El cardenal, força decepcionant ja que es recordava l’excepcional interpretació que n’havia fer Enric Borràs.