D’una manera o altra s’havia d’aixecar
l’afecció teatral tan decaiguda en els darrers anys en el teatre del Cercle de Catòlics. Per vitalitzar
l’escena van posar-se a treballar quatre entusiastes afeccionats: Pere Pagès, Joan Olivas, Enric Tubert i Jaume Oller. Acolliren tota una colla de
jovent interessat i que mai havien trepitjat un escenari. Es van posar a
assajar dues obres del repertori del teatre català, dues comèdies que havia
escollit en Joan Olivas: L’amor vigila,
de J. Poal i Aragall, comèdia de
caient galant i amorós, i Julieta, filla
única, de J.M. Folch i Torres. Ja
era un bon auguri poder veure la formació de dos grups juvenils. En Tubert i
l’Oller es van posar a dirigir el grup B que representaria L’amor vigila, i en Pagès i l’Olivas el grup A, el de la Julieta...Les comèdies es van estrenar
en els mesos de març i abril de 1960 i en algun periòdic van sortir-ne les
crítiques que van dir que eren comèdies fàcils –segur que el crític ignorava
que en el teatre no hi ha res fàcil-. La
primera era de fons caricaturesc davant les jugades de l’amor que pinten cec i
que es perd de vista, i de la Julieta...
es va dir que l’argument sentimental era esquitxat d’humor blanc. I en quant
als actors, el crític Víctor-Jorge, de Horizontes,
deia que tots hi van posar entusiasme, esforç , bona voluntat i gust artístic.
Algú va dir que “no hem vingut a veure actors fets, però si a descobrir
temperaments i actituds”.
Nosaltres hi vam posar tot el nostre
esforç, interessant-nos per la ressurrecció del teatre, i ens va complaure molt
escoltar la veu d’un crític que deia que es notava que l’actuació d’aquests
juvenils estava subjecte a uns fils invisibles que es deien direcció, mentre
que un altre –en el diari Los Sitios de
Gerona- opinava que havíem sabut donar als actors un entusiasme i una
compenetració en els papers que sols elogis mereixen. Dissortadament aquells
grups no van tenir continuïtat i només uns quants joves s’enganxarien a
l’escena en un futur immediat, si bé alguns d’ells, en les acaballes del segle
tornarien a trepitjar escenari per a recordar els vells temps de la seva
joventut.
Alguns d’aquests joves van actuar en els
espectacles que en el Cercle de Catòlics
entretenien els espectadors en les tardes dels diumenges. No sé a qui se li va
acudir –prenent el títol d’un programa radiofònic- de batejar-les com a Fiestas en el Aire, però el cas és que
aquestes festes van ésser molt ben rebudes per l’Agrupació de Pares de Família que, per fi, vèien un esplai i un
espai d’acolliment per als seus fills. Les Fiestas
van durar gairebé tota la dècada, i de tant en tant hi col.laboraven els
novells actors amb altres de més experts i fins i tot alguns veterans i joves i
grans Cursetistes – de Cursets de
Cristianitat- que s’hi van lliurar per fer el que ells en dèien
“apostolat”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada