Crisi del teatre?

En un dels programes radiofònics que tenia al meu càrrec a l’emissora local vaig llegir un article que es publicà al diari Avui on l’escriptor Ramon Solsona digué, entre altres coses: “Amb la represa de la vida cultural catalana, es va haver de reinventar el teatre. Només un Capri o un Pau Garsaball mantenien l’antiga força dels actors ribotejats per l’escenari. La vella companyia amb noms de capçalera i amb aprenents que s’iniciaven amb papers de tercera fila va donar pas a les cooperatives i les creacions col.lectives van substituir l’obra d’autor. A la crisi del teatre tradicional, es va respondre amb teatre experimental, amb una obsessió febrosa per l’originalitat. Sorprendre, provocar, reinventar el text, fins i tot rebentar-lo... En una reaccio contra la comercialitat i els decorats convencionals, contra la rutina. De resultes d’aquesta commoció, el concepte teatre s’ha eixamplat tant que hi cap tot, des de la sola gestualitat fins a la nuesa pura del text. Pau Garsaball definia les noves modalitats teatrals com el crit i la tombarella. Va ser un xerampió que va deixar moltes víctimes pel camí, des d’espectadors fastiguejats fins a actors que no van sobreviure a la duríssima travessa del desert. Només a força de tenacitat, sacrificis personals i afany de superació, el teatre ha tornat a tenir presència ciutadana. I continua essent una lluita per la supervivència. Queden alguns tics de mal teatre experimental com en queden del teiatru. Però el retorn del text és una de les bones noves dels darrers quinze anys. Això vol dir que torna –a poc a poc- la dicció acurada i que tornen –a poc a poc- els dramaturgs, aquests éssers que des de fa segles omplen o buiden les platees segons allò que han escrit en uns fulls que prèviament són blancs. Catalunya va recuperant el teatre. Amb mil problemes, amb companys fràgils i locals que d’un moment a l’altre es poden convertir en garatges o hamburgueseries, amb subvencions polèmiques, capelletes, vedettismes desaforats, programacions estranyes, fracassos anunciats... Eppur si muove. Si el públic respon, per alguna cosa deu ser. Crisis del teatre? Si, sempre. Vitalitat, doncs”. Evidentment que l’autor es referia al teatre professional, però això també va per a nosaltres, els afeccionats que tota la vida ens hem dedicat al teatre. I per això vaig acabar l’espai radiofònic dient: “Estem a la vigília de les festes de Sant Martirià i el teatre a Banyoles no el veièm enlloc. Únicament, avui, aquesta nit, veurem a Maria Àngels Gonyalons en el seu espectacle musical Memory, en el Mercantil. Aplaudim a l’Ajuntament perquè almenys ha fet portar un espectacle encara que sigui a les vigílies de les festes. Els dies claus, però, els de les festes de Sant Martirià, els escenaris banyolins restaran buits. Perdó. He dit escenaris? On són els escenaris? El del Catòlics, enfonsat; el del Victòria, enderrocat; el del Nou Victòria, embarrancat; el del Mercantil, empantallat... A Banyoles, la crisi del teatre és perquè no hi ha escenaris on es pugui actuar. De jovent aficionat al teatre, n`hi ha. Es van forjant grups jovenils en escoles, i esperem que tots estiguin a punt pel dia que a Banyoles hi hagi teatres. Quan arribi aquest dia, aleshores sí que podrem dir Vitalitat. Si aquest any no podem fer-ho, esperem que a les festes de l’any vinent ja poguem parlar de Vitalitat teatral banyolina”. ( A Ràdio Banyoles, 1-10-1992).