Dècada anys 70 (I)

ANY 1970. El teatre a Banyoles segons les cròniques a la revista “HORIZONTES”

Num. 357. Octubre

HI HA “NITS D’ART”... No hi ha “Nits d’Art”... Uns que si, altres que no. Semblava que desfulléssim la margarida.. Per fi ha estat que si. Cap a la plaça del Monestir falta gent... I en falta, realment. El primer dia som quatre gats. Una mena de representació en família.

 Degut a l’escassa concurrència i observant que l’espectacle era una mica picant ha preguntat a un meu veí:

-Escolteu: no ens passarà cap embolic? Ja està autoritzat això?

- Si. No tingueu por. Aquesta vegada ha arribat el permís.

- Bé he dit en veu alta per si de cas. No m’agraden les coses sense permís. Jo sóc de dretes. Sap?

 He callat. Sobre l’escenari, davant la superfície il.luminada de la façana, els actors s’apallissaven de valent. La llum del focus, groga, fantasmal, rebotia les imatges contra la pedra. I tot agafava una bellesa insospitada, nova, medieval.

 Per acabar d’arrodonir l’evocació de l’edat mitjana, flotava en l’aire una imprecisa, tènue, ben dosificada olor de fems...

 Ha vingut en Lluis Llach. Tota una efemèride. Llach, el noi de Verges, és en aquests moments, una de les figures joves més interessants de la cançó peninsular.

 Davant la façana del monestir, llargues fileres de bancs “de missa” formen un espectacle insòlit. Hom admet la possibilitat que tot el festival acabi en un rosari. I, amb un punt d’estranyesa, observo que no passen cap bacina. Llàstima. L’efecte hauria estat complet.

 Lluis Llach canta. I canta molt bé. Els aplaudiments esclaten. La plaça del Monestir perd el seu aspecte de “missa de campanya” per convertir-se en un apassionat i satisfet auditori musical. Les “Nits d’Art” han estat salvades.

 En acabar hi ha comentaris, opinions, preguntes:

-Potser feia temps que no seies en un banc d’església –sento que pregunten a un espectador.

-Si, noi –contesta l’altre-. Em sembla que ara ja he complert  el precepte pasqual...

Num. 357. Octubre

“EL DIVINO IMPACIENTE”

“El domingo por la noche en el teatro del Círculo de Católicos, presentada por la agrupación “Amics del Teatre”, fue puesta en escena la magnífica obra de José M. Pemán, “El Divino Impaciente”.

Nos complace el nuevo resurgir de la agrupación “Amics del Teatre”, en la que observamos forman parte nuevos valores, sàbia joven que, con ilusión se disponen emular a sus antecesores.

Verdaderament han sido osados al querer presentarse con una obra de tanta envergadura como es “El Divino Impaciente”; es verdad que esta obra ha sido siempre del agrado del público bañolense y quizá no del todo, es natural, por cuanto se observó cierta falta de veterania interpretativa.

 No creo que descubramos nada nuevo, si decimos que se observó la falta de un director de escena, anomalía ésta que, creemos puede ser solventada satisfactoriamente en la próxima puesta en escena porque “Amics del Teatre”, esperamos veros actuar de nuevo, con nuevas obras y con interés y empuje, ya que nosotros nos compenetramos con vuestro interés, no nos habéis defraudado, por lo tanto recibid nuestro aplauso más caluroso y sincero.

Num. 362. Desembre

En la segona part de la Festa de la Puríssima Concepció, l’Agrupació Amics del Teatre” posà en escena l’obra còmica en un acte “Tres i no res”, presentada amb tota propietat i sota la direcció de Joan Olivas i Jaume Albertí.

EL TEATRE A L’ANY 1970

Teatre Amateur banyolí

“Agrupament Tarcisis”

“Los Pastorcillos”. Direcció: Francesc Tarrés (Temporada 69-70)

“Amics del Teatre”

Benvingut mossèn Vidal (representada a Sant Joan de Mollet, Tortellà i Massanet de la Selva).

“El divino impaciente”, de José Maria Pemán. (Círculo de Católicos)

Tres i no res, de Apel.les Mestre (Cercle de Católics)

“Los Pastorcillos” (Nadal 1970)

                                                                     

Teatre amateur  forà

“Los Goliardos” de Madrid

“Historias de Juan de Buenalma”, de Lope de Rueda (Nits d’Art a la plaça Monestir), organitzat per T.E.I.)

Grup Proscenium i Equip d’Expressió Pastera (Girona-Salt)

“Lorenzaccio”, de Alfred de Musset

(Direcció: Joan Ribas.Plaça monestir. Nits d’Art. Org. T.E.I.)

Teatre professional

“El meu nano”, de Mayor Reparaz, traducció de Frederic Soldevila, per la companyia d’Enric Guitart i Josefina Güell (teatre Victoria).

“Aquell atractiu que es diu KNACK, o qui no té grapa no engrapa”, de Ann Silicos, traducció de Terenci Moix, per la Companyia del Teatre Windsor, amb els actors Xavier Dotú, Claudi Sentís, Carles Velat i l’actriu Rosa Maria Sardà. Direcció: Ventura Pons.