Dècada anys 60 (XLV)

Els professionals (III)

 

Va ser a l’any 1968 quan els entusiastes joves del T.E.I. (Teatre Experimental Independent) van agafar les regnes per fer reviure els festivals Nits d’Art. El cinquè festival tingué lloc a la plaça del Monestir, i Déu n’hi dó del que va ser interessant la programació: Primera nit, representació de Proceso por la sombra de un burro, obra de Fredrich Durrenmat, a càrrec de l’Agrupació Proscenium de Girona, dirigida per Joan Ribas. Segona nit: presentació del grup de Mims Els Joglars, amb Albert Boadella interpretant cinc mimodrames; l’estrena a Catalunya de l’obra Els mites de Bagot, de Xavier Romeu, per el grup escènic Ca Barret, de Barcelona, dirigit per Ricard Salvat i J.A. Codina, i finalment la representació de Dones, flors i pitança, espectacle original de Maria Aurèlia Capmany, interpretat per Carme Sansa, Carme Liaño, Joan Miralles i Enric Casamitjana.

Sembla que hi hagué alguna oposició a la regidoria municipal pels espectacles programats. Fins i tot algún “concejal” va dir que s’havia de prohibir que fessin Dones, flors i pitreres. No va servir de res. L’obra de Capmany es va representar i fou molt aplaudida. Hi havia cançons, poemes i diàlegs breus, plens d’enginy i d’intenció satírica. Ens mostrava allò que la dona ha estat en el transcurs del temps dins una societat, amb auques, entrades còmiques, romanços, paròdies burlesques, tot mon ben enllaçat per la direcció de Josep Antoni Codina. Era el que aleshores en  deien teatre de cabaret, amb els quatre protagonistes recitant, cantant i ballant. Tots ells venien de La Cova del Drac barcelonina i ens oferiren un exemple típic de teatre de cabaret a la catalana. .

Aquell any 1968 les festes d’Agost van durar quatre dies. I en el tercer dia, dissabte, es van cloure les Nits d’Art a pluja batent. El cantant Paco Ibàñez  

va atreure molta gent de tota la província i el Mercantil s’emplenà de gom a gom.

I al cap de poques setmanes ja teníem la festa de Sant Martirià al damunt. Aquell any va ser una festa musical amb tres assenyalades figures de la Nova Canço Catalana: Lluis Llach, Pau Riba i Rosmi, tots ells joves de vint anys. El jove Lluis Llach va cantar, entre altres: El bandoler, Cop de destral i L‘estaca. Pau Riba: Els morts dels anys 40, La nina de porcel.lana, L’home estàtic, i El taxista. I en Rosmi: Tot és fosc.  En Llach ja havia gravat quatre discos; en Riba tres i un quart, i en Rosmi, un. En preguntar-los-hi si la Nova Canço Catalana seria una cosa passatgera o marcaria època, així respongueren, Llach:  “Una cosa que ha fet el poble no passa de llarg”. Riba: “serà una cosa passatgera”. Rosmi: “Si es consolida molt marcarà una època en la història de la música”.

Va ser un any de cançons, però també estigué present en aquella festa major el teatre de Companyies professionals. En el Victoria es presentava una Companyia amb Carlos Ballesteros i Dora Santacreu de protagonistes en l’obra de Jaume Salom, La casa de las chivas. Se’ns deia en el programa que dos-cents mil espectadors havien aplaudit aquella obra plena de “valors humans expressats amb força esgarrifadora” Aviat estava dit això. Més valdria que haguessin dit que en el coquetó teatre Moratín de Barcelona  els espectadors  van  anar a veure l’obra atrets per l’actuació d’una actriu que estava de moda per les seves intervencions a la petita pantalla: Amparo Baró, que a Banyoles no vam veure ni en forat ni en finestra. L’obra era plena de situacions de teatre tremendista, amb escabrositats que algunes vegades provocaven el riure als espectadors.. Els drames, per la festa major, no acaben de quallar.  Són dies que tothom va xampanyat i té ganes de riure. Que hi farem! Som fets així!.

Quan convé, el públic banyolí sap reconèixer acceptant i aplaudint de debó el bon teatre. I això ho vam poder comprovar per les festes de la Mare de Déu d’Agost de 1969. Va venir novament a visitar-nos l’actriu Montserrat Carulla i aquesta vegada ho va fer amb l’obra Pigmalió. A l’escenari era Roseta, parlant xava amb un aire típicament estripat i aprenent de mica en mica un llenguatge correcte sota les ordres d’un professor de fonètica. Era venedora ambulant de flors, filla d’un drapaire i una dona immigrada, convertint-se en una dama digna de figurar en les millors reunions a l’alta societat barcelonina. Fou extraordinària la interpretació de Montserrat Carulla en aquell difícil personatge creat per Bernard Shaw en adaptació lliure de Joan Oliver, una versió escollida com a homenatge del teatre català a Pompeu Fabra en el centenari del seu naixement. Després de la representació vam esperar Montserrat Carulla asseguts al bar de la planta del vestíbul del Victoria. Ens digué que “l’amor al teatre, l’homenatge a Fabra i l’esperança que el teatre català vagi sortint de l’estancament, és el que ens ha mogut a representar aquesta obra. Perquè el panorama del teatre català és molt trist. I hem de mirar de dignificar-lo”.

Montserrat Carulla era una dona optimista i creia en l’empenta de la gent jove, dels intel.lectuals.

En la representació de Pigmalió hi intervingueren com a actors més destacats, Jordi Serrat, Joan Vallès, Josefina Tàpies, Joan Velilla, Nadala Batiste i Carme Molina. La direcció anà a càrrec d’Antoni Chic.