Els
professionals.(I)
Terra baixa s’anunciava com
l’obra que iniciava un Cicle de teatre català. Bé, molt bé. Un cicle que
comença amb Guimerà mereix aplaudiments unànims. Però no va tenir continuïtat.
Va ser un cicle reduït. La companyia de Paco
Tusset i Enriqueta Font representà
L’endemà de bodes, de Pous i Pagés,
anunciant-se que com a deferència de l’escenògraf barceloní Pou Vila s’estrenava un decorat. Els del
Catòlics ens ho mereixiem. Eren dotzenes les vegades que al llarg de la nostra
vida teatral havíem obert les caixes de Pou
Vila desplegant els decorats que muntàvem entre tots a l’escenari.
El Cicle de teatre català no va avançar.
Potser la propaganda no fou encertada. Potser els organitzadors es cansaren de
la feina i per la poca assistència d’espectadors . Amb la representació d’El drapaire del carrer Vell, de F. Lorenzo Gàcia, comèdia que obtingué
el Premi J.M. Folch i Torres, la
Companyia Tusset-Font s’acomiadava
del públic banyolí tancant el curt Cicle de teatre català.
Va ser per les festes de la Mare de Déu
d’Agost d’aquell mateix any quan vaig poder parlar amb la vídua de l’actor de
teatre que vaig admirar més i que va ser el que amb les seves creacions de
diferents personatges va aconseguir que em fes afeccionar al teatre. Era la
senyora Consuelo de Nieva, vídua de Paco Melgares, (el millor actor de
teatre que he vist en la meva vida) i em va agraïr amb la veu entretallada per
l’emotivitat i amb una forta
abraçada el record que vaig tenir
per el seu marit. L’actriu va tenir una breu actuació en el teatre Victoria amb
la comèdia Aprobado en inocencia, un
simple entreteniment escrit per Narciso
Ibàñez Serrador. A l’autor vaig fer-li una entrevista per a la revista Horizontes, i es va veure una mica
atrapat quan vaig dir-li perquè a la seva Companyia no hi figurava Carlos Casaravilla, el bon actor que
havíem vist a la pel.licula de Bardem,
Muerte de un ciclista, molt ben reconegut per l’estrena d’una de les obres
de teatre mès populars d’aquells anys: La
muralla, de Joaquin Calvo Sotelo.
Vaig dir que a Banyoles estàvem una mica escamats en veure que en els
repartiments de les obres que portaven les Companyies, moltes vegades no hi
figuraven els actors anunciats en el programa. Li vaig dir que en moltes
ocasions se’ns ha donat gat per llebre. Ibàñez va assegurar que no, i si es
mantenia el nom de Casaravilla en el programa era perquè havien enviat uns
cartells antics. També vaig saludar a Josep
Castillo Escalona, a qui anys a venir vam poder passar bones estones parlant de teatre durant els descansos del
rodatge de la sèrie Secrets de família per a Televisió
de Catalunya. I en l’obra de Ibàñez vam poder admirar a aquella bona actriu
que era Luisa Sala, qui pocs dies
després de l’actuació a Banyoles moriria d’una forma desgraciada en ennuagar-se
mentre menjava en un restaurant.
Un dels actors més intel.ligents del teatre
català en aquella dècada va actuar en el teatre Victoria fent el protagonista
de la popular comèdia de Joaquim
Muntañola, En Baldiri de la Costa. Pau Garsaball era un jove actor que va
salvar temporades de teatre català a Barcelona en obres de Josep Maria de Sagarra. L’èxit més apoteòsic li vingué quan el van
posar en pla de gran actor còmic a Bala
perduda, de Lluis Elias . Amb el temps es va veure que allò no li anava, i
menys encara fent el Baldiri de la Costa.
A Banyoles li recordo una llunyana intervenció en la Companyia de Paco Melgares abans de ser “famós”. En
Baldiri no li anava, no encaixava en el personatge. I és que Pau Garsaball, diguin el que vulguin,
era un actor de teatre dramàtic. La seva dicció, el seu gest, ens anaven
descobrint a cada moment el seu gran temperament dramàtic. Seguien encara
desconeixent el bon fer de Pau Garsaball.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada