Joan de Palau

JOAN DE PALAU, HOME DE TEATRE

(De la revista “Horizontes”. Gener 1972)

  Joan de Palau no és pas un home d’una sola dimensió. La seva faceta artística no acaba a la pintura. És un enamorat de la composició escènica, de la plàstica escènica per a ser més exactes.

  És ja força coneguda la seva participació capdavantera a la “Passió”. Ell, darrera les cortines, entre els decorats que ell mateix havia creat, es movia amb entusiasme, seguia amb desfici la representació i valorava les incidències, més que des d’un punt de vista dramàtic, des d’una perspectiva estètica, - tornem-ho a repetir- plàstica.

  Concretament, els quadres plàstics, a les composicions a l’escenografia agafava més volum i consistència, la seva opinió era definitiva.

  El Sant Sopar havia estat resolt en una sola escena muda, on la composició de les figures, el color, la llum, tenien un ritme accentuat. Abans de començar el quadre, mentre darrera la cortina es preparava la representació, enmig del batibull que solen produir aquestes situacions teatrals es formava, amb la música un conjunt harmoniós. Ell donava els últims retocs:

  -Aquests apòstols... Poseu-vos més junts!. Tu, Sant Pere, aixeca més el cap!. Sant Joan, mira més fixament Jesús. Judes, estira aquest braç!. Jesús, una mica més al centre. Els focus més amunt.

  Quan s’encenien els llums i l’escena era oferta a l’atenta consideració del públic, l’efecte merament visual, l’impacte cromàtic, eren considerables. La lenta, dramàtica, tensa evolució dels braços de Jesús era seguida amb una atenció impressionant. I, al final, quan, harmonitzant amb l’explosió musical i els efectes de llum sobre el ciclorama, els braços del “Mestre” s’obrien en un gest solemne i patètic, la sala esclatava en un aplaudiment frenètic. En Joan de Palau, sempre, o quasi sempre, manifestava una gran satisfacció. Ell era, de prop o de lluny, el pare de la criatura.

  No faltava als assaigs, es movia entre la faràndula amb una il.lusió incontenible. Amb aquesta il.lusió que sap posar en totes les coses que estima. No sempre opinava, però quan ho feia els seus consells pesaven. Apart de la seva autoritat artística, deia les coses després de pensar-les. I, és clar, això era un factor imposant.

  La renovació dels “Pastorets”, que va afectar molt més la part plàstica que la literària, perquè, aquesta era pràcticament intocable, va ser servida per la seva aportació també entusiasta. Ell, formava part cabdal d’un equip del qual no vull dir noms perquè, encara que conec els principals, potser n’oblidaria algun i això podria provocar conseqüencies funestes, irreparables.

  I, no cal dir-ho, les “Nits d’Art”, a les quals ell va contribuir d’una forma decisiva, amb el plantejament, la tria de temes, escenaris i la mateixa posada en escena.

  Es pot dir que la seva participació al teatre banyolí, tot i no ser ell, un home de teatre, va representar, sigui per la seva actuació, sigui per un seguit de circumstàncies i persones, una etapa important, remarcable, de la vida de la ciutat. Actuant de catalitzador d’entusiasmes, de força impulsora, d’escenògraf, decorador, home gris d’entre bastidors, i tantes altres feines secundàries, ell va contribuir durant bona part dels anys seixanta, a mantenir viu i encés el caliu de l’art de Talía. Joan de Palau, home de teatre, heus ací una faceta que valia la pena recordar. Dóna una idea més arronida de l’artista, del creador, de l’home.