Dècada anys 60 (XXV)

EL QUART FESTIVAL (REMULLAT) DE “NITS D’ART”

 

L’any següent –1965- no hi hagué Nits d’Art. Segurament que els organitzadors van quedar tal llomats l’any anterior plegant i desplegant cadires a la plaça del Monestir que a cap d’ells els hi van venir ganes de tornar a muntar un espectacle a l’aire lliure.

Mancava personal per muntar la tramoia que requeria tota aquella moguda. Era l’any de l’evasió i en els cotxes 600 ja es començaven a fer sortides a l’exterior. Només cal repassar els programes d’aquell any per comprovar com n’era d’esquifida aquella festa petita que només s’aguantava per la Prova Social de Pesca, i s’animava amb uns Campeonatos de Europa y del Mediterranio de Esquí Nàutico a l’estany. En quant a teatre, en veure que no hi havia Nits d’Art, l’empresari del cine Victòria va portar la Companyia del popular home televisiu Narciso Ibañez Serrador.

A l’any 1966 es tornava animar i s’anunciàva el IV Festival Nits d’Art. Aquesta vegada l’escenari fou l’antic camp de futbol del carrer Servites. No era un marc gaire adequat si el comparem amb els dels anys anteriors, però no podia ésser més cèntric. L’espai on avui hi ha el Casal dels Jubilats era molt gran i hi cabien molts espectadors. L’escenari gairebé el teniem llest  perquè ens va servir molt bé el carrer dels Servites, més enlairat que la zona del públic, amb la particularitat que darrera l’escenari hi havia l’edifici de Correus en construcció molt adient per vestuari dels actors –i de sopluig per als actors i músics que van intervenir en la representació de la sarsuela catalana Cançó d’amor i de guerra, amb la col.laboració de l’Esbart Dansaire Lluis Millet i l’Orquestra Simfònica de Barcelona. L’abundància de públic va ser inesperada. Us imagineu tot l’espai on avui hi ha el jardinet i el Casal de la Gent Gran tot ple de públic? Es van posar cadires de preferència i general, amb els músics davant l’escenari. A les onze en punt de la nit del 15 d’agost començava l’espectacle amb una presentació a càrrec de Joan de Palau i Albert Tubert, membres del Patronat Artístic. Tot seguit, l’orquestra inicià el preludi, mentre s’encenien els llums del prosceni i els focus descobriren un magnífic decorat que motivà un esclat d’admiració per part dels espectadors, que van anar seguint amb interés el curs del primer acte que no es pogué acabar a causa de la pluja que va obligar a suspendre momentàniament l’espectacle.  Potser va ser llavors quan començà “l’espectacle”. Llamps i trons esporuguien el públic que es refugiava allà on podia, i fugint a corre-cuita cap a les voltes de la plaça Major. Al cap de mitja hora deixà de ploure i la gent tornava a presentar-se al recinte asseient-se com podia damunt les xopes cadires. Començava el segon acte, i de cop, altra volta llampecs i trons i la gran ruixada i la desbandada general. Així es va acabar el IV festival remullat de Nits d’Art, parcialment cantat per la tiple Rosina Toledo, el baríton Joan Gual, el tenor Antoni Lluch i la parella còmica, Nuri Gili i Àngel Serol. Els cors, tan el de les noies, com el dels forjadors, potser per escàs, va ser força desconjuntat. La Simfònica, bé amb la nota còmica de la desaparició de tots els seus components parant la pluja amb els instruments al cap. Aquell any sí que es va fer realitat aquella dita de “músics i verra, tot per terra”.

En Josep Blanch, en la seva crònica a la revista Horizontes rememorava una altra atracció similar: la de les festes d’agost de 1917, quan es va muntar un escenari al final del passeig Dalmau, vora l’estany, amb el drama líric de Bizet, L’Arlesiana, amb una orquestra de 35 professors i un grandiós decorat de Moragas i Alarma que fou arrancat per les ràfegues huracanades que l’estavellaren dins l’estany. El vent s’emportà les fileres de seients, i ningú va poder contemplar aquell espectacle que els organitzadors anomenaren Teatre de la Naturalesa.

Representar espectacles a l’aire lliure sempre seran aventures arriscades. I davant d’aquell fracàs de l’any 1966, la pregunta que hom es feia era: S’atrevirà el Patronat Artístic del Cercle de Catòlics a organitzar un nou festival Nits d’Art?. No. Aquell any va ser un any malastruc pel Patronat. S’acabava La Passió –set anys havia durat – i finalitzaven les Nits d’Art – quatre festivals-. Potser la nova joventut tornaria a arrancar-la amb una fresca embranzida. De moment, aquell any només es va poder escoltar la Polifònica en un recital al Club Natació, amb l’actuació també de la cantant figuerenca Maria Rosa Gratacós. Donem-ho, doncs,  per acabat: el Patronat es va enfondrar. . 

Algunes de les coses que es fan per afecció són poc duraderes. Estem ocupats en els nostres treballs i en les nostres obligacions familiars i les afeccions requereixen uns esforços considerables. A Banyoles sabem fer-los i gairebé podriem dir que tenim un lema molt nostrat: fem les coses ben fetes, però poc duraderes, i que procurem sempre seguir més l’obligació que la devoció. Que el Patró dels còmics ens ajudi a seguir la devoció, que en el nostre cas és el fervor, l’amor i el respecte per l’afecció al teatre de la nostra ciutat, del nostre poble, del nostre país.