Dècada anys 60 (XXX)

El Teatre Portàtil “Hermanos Largo”

 

Quan la ciutat era coberta de neu i el fred de l’hivern  més intens, un teatre ambulant que des de feia anys voltava per tota la península, va arribar a l’antic camp d’esports (en el lloc on avui hi ha la Llar dels Jubilats) per desencatifar la blancor de la neu i clavar els pals  i  la lona del teatre de la faràndula. El Teatro Hermanos Largo es va presentar el 30 de gener de 1960, amb les seves grans estufes per vèncer el fred rigurós de l’hivern, fent estada en aquell camp despoblat de Banyoles fins el dia 8 de maig, envoltats ja en el clima sofocant de l’avançada primavera. Més de tres mesos estigué actuant la Companyia del Teatro Portátil, diariament, amb representacions de drames i comèdies sota la direcció de la primera actriu Conchita Criado. Durant aquells tres mesos es van fer aproximadament unes 200 representacions amb la posada en escena d’una cinquantena d’obres de més o menys éxit, veritable rècord de permanència d’una Companyia teatral a la ciutat.

Els Hermanos Largo devien venir atrets per l’èxit obtingut feia tres anys per una altra Companyia de teatre portàtil, molt més reduïda, amb el nom de Teatro Alvarez Quintero. Com aquell, el repertori fou molt extens, des del melodramàtic fins al tràgic, passant per les farses més desbaratades i els joguets còmics més embrollats, així com contes infantils i alguna obra de grand guignol. Vaig fer la crítica de les actuacions a la revista Horizontes, i  seleccionant una dotzena d’obres de les que considerava eren les millors. Els títols són els següents: La malquerida, de Jacinto Benavente; La enemiga, de Dario Nicodemi; Tierra baja, de Guimerà, en la traducció d’Echegaray; La muralla, de J. Calvo Sotelo; El místico, de Santiago Rusiñol; La herida luminosa, de Sagarra, en adaptació de José Maria Pemàn; Cancionera, Malvalova i Marianela, dels Quintero; En las manos del hijo, de Pemán, De mala raza, d’Echegaray, i Mal año de lobos, de Linares Rivas. En un to menor hi havia una sèrie de comèdies de Paso, Llopis, Muñoz Seca, Reparaz, Quintero y Guillén, i altres.

Hi hagué èxits taquillers, com els melodrames amb abundància de personatges malvats i angelicals, sacrificis sublims, renúncies heroiques i altres efectes per impressionar, entendrir i commoure a la gent senzilla de cor ultrasensible. Els èxits de taquilla foren enormes: Genoveva de Brabante, El cura de la aldea Un arrabal junto al cielo, La segunda esposa, Ama Rosa, El idiota, Hija y madre, etc, etc. Feia pena veure com cada dia la gent s’anava acostumant pel que era mediocre i sense substància. Un èxit clamorós s’assolí per Setmana Santa, amb una senzilla i desapassionada Pasión apanyada amb diàlegs “ripiosos” i d’escassa substància, amb l’afegiment d’unes saetas amb marxa cap al Gòlgota i un apoteòsic final amb molta pirotècnia i música victoriosa hispanòfila.

Per jutjar l’actuació de conjunt d’aquella formació teatral, forçosament hauríem de retrocedir a les primeres representacions, ja que posteriorment els actors van adaptar-se a les preferències populars d’un sector de públic no molt exigent. El debut de la Companyia amb La enemiga va ser bo, amb un bon treball de conjunt. L’obra fou representada amb respecte, exceptuant la protagonista, qui amb els seus crits extremats d’antiga escola destruïa algunes de les mllors escenes de l’obra, com succeí també amb La malquerida. No és que fos mala actriu Conchita Criado. En les comèdies hi estava com peix a l’aigua i si s’ho proposava sabia matisar la veu de forma esplèndida. Però... en els drames, melodrames i tragèdies es lliurava a moviments violents i esforços en la veu, sense tenir en compte que la monotonía de la força de la veu és insuportable, que és necessari parlar la tragèdia i no cridar-la, que una explosió contínua cansa sense commoure i que s’aconsegueix fastiguejar a l’espectador amb tants de crits continus.

Es que de fet, aquest va ser el defecte dels actors i actrius de la Companyia que devien complir les ordres manades per la direcció. Si Conchita Criado hagués procurat evitar tot això, ella i el conjunt haurien sortit guanyant, però... ¿qui havia de prohibir la cridòria dels actuants quan una immensa majoria del públic seguia acceptant i aplaudint els crits com una prova contundent de les seves qualitats? 

Hi havia un actor que es diferenciava de la resta de la Companyia: Francisco Cambres. Era el millor de tots. I el que posteriorment va fer més sort. No va ser mai primer actor de Companyia, però en les pel.licules espanyoles dels 80 i 90, el seu nom figurava en molts repartiments. Els altres, tots eren components d’una mateixa família, els Amezaga. Fins i tot havíem vist noietes de poca edat maquillades i convertides en “damas jóvenes”. A tots els vam aplaudir pel seu esforç en l’estudi de tants papers, i sobretot el dia de l’acomiadament vaig aplaudir llargament a la persona menys aplaudida de la Companyia i que va ser l’heroína més gran dels Largo: la ignorada, la desconeguda i venerable velleta que cada dia s’amagava sota la “concha” de l’apuntador. La seva va ser la tasca més feixuga. I la vaig felicitar també per les seves breus intervencions interpretatives. Va demostrar ser una veterana actriu que trepitjava fermament les taules de l’escenari, donant-nos, sense crits ni estridències, un exemple de naturalitat artística. Vaig admirar la tenacitat i constància d’aquella infatigable anciana a qui havien d’haver donat les gràcies tots els

actors i actrius que durant aquells tres mesos estigueren pendents de la seva veu i els seus apunts des de dintre la “curculla”.