Dècada anys 60 (XXVII)

EL TEATRE EN EL “CATÒLICS”- TEMPS DE “LA PASSIÓ”

 

El que hi havia de bo en aquella dècada era que seguiem encarrilant joventut al teatre, i Jaume Oller es va posar davant d’un grup que posà en escena una altra obra de Coquard, Amor, direcció prohibida, mentre en Joan Olivas es posava a dirigir un altre grup que arrancaria amb una sèrie d’obres de teatre infantil.

M’ho vaig agafar amb molta il.lusió perquè aquest tipus de teatre era  deixat de banda a la nostra ciutat i podriem dir també a tot Catalunya. Només uns afeccionats de Sabadell estaven totalment lliurats al teatre infantil. Era el grup de La Faràndula, que cada diumenge omplien el teatre –el més gran d’Espanya- construit gràcies a uns grups entusiasmats per l’obra i amb una voluntat de ferro per plantar cara a totes les dificultats. Gràcies a la joventut de La Faràndula de Sabadell vam poder obtenir les obres de Lluis Coquard, El petit dels tres tambors i La princesa Pell d’Ase. Coquard va ser premiat a Sabadell i pert causes imprevistes no va poder assistir a l’estrena a Banyoles de La princesa Pell d’Ase. És una comèdia deliciosa que arribava a la mentalitat infantil dels nens d’aquella època, un autèntic espectacle per a petits i una delícia per als majors. Versió lliure d’un conte famós, unía a la suau tendresa del relat clàssic, la comicitat dels setmanaris infantils, el dinamisme del cinema i la espontaneïtat d’un diàleg natural de lèxic modern.

Tot i que semblava que amb la incorporació de jovent, el teatre agafaria una embranzida, malgrat les cent persones i escaig que intervenien a La Passió, no es podia pas comptar, evidentment, amb la col.laboració de tot el personal . Alguns dels actors i actrius més fixes, van absentar-se temporalment de l’escena. No és res d’estrany que des de les pàgines de Horizontes, abans de començar la temporada 1963-1964 es fes una crida a l’afecció. S’estaven preparant les obres per a representar per la festa major i mancava personal. Tots els que tinguessin interés per el teatre sabien que trobarien les portes obertes de l’Agrupació. Amb penes i treballs es va arribar a les diades de la festa major sense que es pogués comptar amb les figures més importants del teatre banyolí. Aquell any 1964 va ser fluixet, triant-se una comèdia castellana de Luis Tejedor i Luis Muñoz Lorente, que tenia per títol Las tres B.B.B., obreta sense complicacions, sense complexes, però al mateix temps pregonament humana, amb una única situació que s’allargava indefinidament. Va passar sense pena ni glòria, amb algunes falles pròpies d’una primera i única representació. La crítica va dir que “s’ha de assenyalar en primer lloc l’eficaç i equilibrada escola còmica de Joan Olivas que va crear el personatge central de la comèdia amb un bon treball de saber estar en situació. Al seu costat, Feliciano Vizcaino interpretà bé el seu simpàtic i despreocupat germà, i Roser Colprim en el paper de Susana –que enamora als dos vellets protagonistes- demostrà tenir bones qualitats. Assumpció Garriga, molt graciosa. Molt bé Enric Tubert i molt notable la intervenció de segones figures com Montserrat Oller, Maria Àngels Saguer, Elionor Puig, Santiago Palmada i Josep Maria Mateu.

Teatre i Art anava coixejant cada vegada més. La Passió i les Nits d’Art els devien deixar atuïts, i en el curs d’aquells anys van fer molt poca cosa. En el 1964 només s’estrenava una entretinguda comèdia per la tradicional festa dels Pagesos, i una de més categoria per la festa de Sant Martirià. La de Sant Isidre va ser Dos tipus de pronòstic, original de Martí Camprubí, i el divertit sainet de Ramon Vidales, El carro del vi. En aquestes dues obres hi actuaria personal de La Passió, entre els que cal destacar Jaume Figueras, Francesc Mayolas i Lluis Soler. Aquest darrer fou tècnic de llum a La Passió i se li ocorregué de sortir de la cabina per actuar a l’escenari després de veure que havia tingut bona acollida per part del públic en les vetllades festives de Festes a l’Aire, en les que amb Miquel Batlle formaven una parella de pallassos batejada amb el nom de Quico i Pinito, parella que es va fer molt popular entre la mainada i que posteriorment formaren un trío amb Francesc Mayolas. Els “dos tipus de pronòstic” de la comèdia eren pillastres molt murris –Enric Tubert i Joan Olivas- que tornaven a ajuntar-se per formar aquesta parella simpàtica com la que anteriorment havien ofert en alguns diàlegs de fins de festa.