Dècada anys 60 (XXIX)

Els “Pastorcillos” cicloramatitzats

 

La Passió i Los Pastorcillos foren els grans espectacles teatrals d’aquell primer lustre dels anys seixanta. De tot aquell moviment escènic i luminotècnic que envoltava La Passió se n’havia de beneficiar el tradicional espectacle nadalenc d’Els Pastorets. L’any 1963, els Pastorcillos ja començaven a parlar una mica en català i s’aprofitava la llum negra i els efectes luminotècnics del ciclorama formant-se alguns quadres plàstics de gran espectacularitat. La primera novetat es va produir en un pròleg afegit; a grans proporcions apareixia en llum negra una reproducció del cartell-anunci original de Joan de Palau, mentre una veu en off desgranava en català un vers de bona qualitat literària –Frederic Corominas, evidentment, era l’autor de la poesia-, acabant-se amb una gran màscara del dimoni a ple escenari per donar pas al quadre de l’Infern. A partir d’aquí, es veieren per primera vegada algunes manipulacions en els textos, i un capgirament de quadres que donaren una major continuïtat a les estampes plàstiques. La música de Beethoven conferí un to emotiu a l’apuntar l’alba en la nit al ras dels pastors, amb les siluetes immòbils retallades en el fons del ciclorama.

Aquell any es va fer un gran disbarat en treure l’escena del somni del pastor Bato, que en el seu llarg monòleg era força difícil de recitar per alguns actors ja que en un castellà massa florit –o desflorit- resultava gairebé incomprensible; monòleg que únicament podia salvar-lo un actor amb bona declamació. Aquell somni es va substituir per una escena del pastor que tenia un malson i que, amb la seva ingenuïtat recordava altres Pastorets populars catalans. L’escena del malson va ser d’indubtable efecte en l’espectador per la seva espectacularitat luminotècnica.

Particularment en tinc unes anècdotes familiars que em produiren emoció en aquesta escena del “somni de Bato”. Quan els dimonis ficaven Bato i Borrego dintre una olla gegant i els punxaven amb les forques, la meva filla, Montse, des de la platea del teatre es va posar a cridar plorant desesperadament: “Papa!, papa! ...no..!.no...!..., no li feu mal!... posa’t l’americana i la corbata i vina cap a casa!”. Aixó de la corbata i americana era una de les imatges infantils dels meus fills i de gairebé tots els que em coneixien. Era la imatge de l’empleat de banca que tot el dia anava de casa en casa fent el seu servei de cobrador de lletres de canvi en una entitat bancària de la plaça Major.