Dècada anys 60 (XXVI)

EL TEATRE AL “CATÒLICS” EN ELS ANYS DE LA PASSIÓ

 

Quan a l’any 1961 van iniciar-se les representacions de La Passió, el teatre seguia essent viu i Teatre i Art estrenava comèdies com Magnèsia, L’amor truca a la porta, El pintor de miracles. Els savis de Vilatrista i Com s’enreda la troca. Gairebé tots els seus components col.laboraven en les Festes a l’aire en sketchs ben divertits de tardes de diumenges , i com ja hem dit, es descobrien joves valors en formar grups dirigits per Enric Tubert, Pere Pagès, Jaume Oller i Joan Olivas. La representació de la comèdia Com s’enreda la troca iniciava una sèrie d’actuacions que Teatre i Art portaria a cap durant les tradicionals festes dels Pagesos. Durant molts anys, per la festa de Sant Isidre era tradicional anar al Catòlics a veure una comèdia còmica que portaven a cap els components de Teatre i Art. I per la festa major, el teatre s’omplia de rialles en les representacions de les comèdies L’amor venia amb taxi, de Rafael Anglada i La núvia portava cua, de Lluis Coquard. La núvia... fou dirigida per Joaquim Colomer, i per primera vegada es van presentar noves actrius forjades en els elencs juvenils: Maria Dolors Llach i Elionor Puig van compartir escena amb Anna Albertí, Enric Tubert, Pere Pagès, Miquel Fèlez i Joan Olivas. La històra de La núvia... era molt senzilla: una parella acabada de casar que tornen del seu viatge de nuvis; el marit ha de reintegrar-se al seu treball quotidià; la muller té cura del nou pis acabat d’estrenar. És el primer dia del matrimoni a la seva dolça llar. No hi manca cap detall. Però... quan al marit li sembla que tot és glòria, un núvol s’acosta per entelar la seva felicitat: uns tocs de timbre sonen a la porta del pis, i de cop i volta surt un detall important que l’esposa ha oblidat.. Així començaven les incidències –jocoses i divertides- quan el marit comprovava amb sorpresa que a vegades “les núvies porten cua”.

Molt més divertida va ser L’amor venia anb taxi. Va dirigir-la Pere Pagès amb una admirable agilitat del brillant joc escènic. Recordo les ovacions del públic en alguns mutis del taxista com també les bones actuacions d’en Pere Pagès, Dolors Llach i del meu germà, Xavier Olivas, en una breu escena en què portava un pollastre desplomat per regalar a la senyora de la casa. Jaume Oller, Elionor Puig, Teresa Garcia i Maria Àngels Saguer van posar igualment un decidit interès en treure bé els seus papers. La trama era enginyosa amb un humor que feia riure i somriure, plena de tipus ben observats i situacions gracioses que guardaven coherencia prestant a l’enginyós argument la desimboltura necessària. El critic teatral Alexandre Bellver l’encertà quan va dir “Si vas a veure-la i no rius és que tens el fetge malament.

A més a més, l’Agrupació Teatre i Art formava dos conjunts: un de comèdia i un altre de drama. Els “dramàtics” portaven  i reposaven una obra dels autors de moda –Santiago Vendrell i J.C. Tàpias- Feia sis anys ja l’havien representat i la seva reposició va ser ben acollida. Amb la marca del Premi Nacional de Teatre, l’obra, ben construida i amb efectes melodramàtics va ser portada a escena per Carme Quer, Anna Albertí, Assumpció Garriga, Teresa Garcia, Pilar Fèlez, Joan Geli, Miquel Fèlez, Joaquim Colomer, Enric Tubert i Salvador Palmada, sota la direcció de Joaquim Colomer.