Any 1981

JOAQUIM COLOMER I EL TEATRE (I)

 

Quan en Quimet era un gallard jove.- En el seu bon temps fou l’actor més destacat de l’antiga escola teatral banyolina. No n’hi havia cap més com ell per declamar amb veu creixent intensament, fins arribar al paroxisme quan rematava la frase final per aconseguir l’aplaudiment eixordador de la Galeria i del Paradís de l’acollidor local del Cercle de Catòlics del carrer de l’Abeurador.

  Començà de molt jovenet en Quimet Colomer, amb tota una colla de nois com en Freixa, en Baus, Vilanova, , Maurici Garcia, Tarafa i altres, i arribà a fer estremir la concurrència jovenil que assistia gairebé cada diumenge a les representacions teatrals que es portaven a cap a l’entitat. Les noies s’emocionaven en escoltar les tirallongues planyívoles amb somics i sanglots del jove i gallard Quimet Colomer en els drames i tragèdies escrites expressament pel “teatre catòlic”, únic i exclusivament per a representar amb personal masculí. EL CALVARI DE LA VIDA, EL LLAÇ ETERN, EL MISTERI DEL BOSC, ARRAN L’ABÍS o LA FALLIDA eren obres que es representaven moltes vegades durant els anys vint, i el jovent d’aleshores hi acudia a veure’ls per entusiasmar-se cada vegada més.

  Era un temps en què en el teatre professional “tallava el bacallà” l’Enric Borràs, i en el seu teatre grandiloqüent i efectista s’hi enmirallava l’afeccionat d’aquell moment.

La rialla sardònica de “Luzbel”.-  La veu vigorosa i engolada d’en Colomer, que sabia fer vibrar fins al tremoleig, assolia un climax perfecte en les llargues declamacions del “Luzbel” dels “Pastorets”. S’ha dit – i ho reconec- que en Quimet Colomer fou un dels millors intèrprets de la figura del demoníac personatge. Durant molts anys, si es parlava dels Pastorets de Banyoles i s’evocava la figura de “Luzbel”, s’havia de pensar certament en la rialla sardònica que expel.lia la gorja d’en Colomer. Fins en Joan de Palau, en la caricatura que li fèu per a una entrevista d’en Rigau a la revista “Horizontes” el veié d’aquella manera “ “mefistofèlica” (mireu el dibuix d’en Joan de Palau a la portada de la Revista de Banyoles, num 589, abrl 1981). Encara recordo la impressió que em causà, quan el meu pare, de petit, em portà als vestuaris del teatre del Cercle de Catòlics per “ensenyar-me els dimonis”. La visió del rostre d’en “Luzbel Colomer”, no em va deixar dormir durant tota la nit.

  El “Luzbel” l’interpretà una infinitat de vegades. Gairebé podríem dir fins que no va poder actuar degut a la seva indisposició a la gorja. A la meva joventut – ho recordo bé, en Colomer, de Luzbel, em feia còrrer molt esverat per l’escenari en el meu tràngol del  pastor Bato. Els meus companys d’aventures pastorívoles poden prou afirmar que en Colomer actuava amb tanta “naturalitat” i amb tanta “força dramàtica” que no escatimava pas els cops. De bofetades, cops de puny i puntades de peu n’arreplegàvem per tots cantons i solíem acabar la representació ben estomacats Ës clar que primer l’havíem fet còrrer fins a deixar-lo esgotat, ja que aleshores teníem molt de delit i no paràvem de fer-lo enrabiar. Al cap i a la fi, allò era la substància bàsica d’aquella escena pastorívola del lligament dels dos pastors pel dimoni.

  En tot i això cal repetir que el vers desgranat en castellà per la seva enèrgica veu, solia ésser acabada sempre per una descàrrega d’aplaudiments que l’esperonaven - perquè no?- a cercar en tots els personatges que interpretava aquesta declamació propensiva envers el clímax.