Pastorets 1980

DIVAGACIONS PER A DESPRÉS D’UNS “PASTORETS”

  M’ha arribat a la meva mà un dels fulletons que s’han publicat en motiu dels “Pastorets” que aquest any Banyoles ha pogut contemplar en tres funcions corresponents als dies de Nadal, Cap d’Any i Reis.

  Refusaré explicar al noble i pacient lector les futilitats per  les quals m’arribà el fulletó esmentat, car penso que això correspon a l’nsidiós atzar d’aquesta nostra vida. Em limitaré, per tant, a elaborar un breu discurs on intentaré alinear un recull d’idees, que, si més no, haran servit per a delectar-nos un xic.

  Éxit?. Potser sí. En tot cas no és a mi a qui correspon jutjar-ho. I tampoc és la meva modesta pretensió. De fet, el que té menys importància és escrutar el grau d’èxit que han assolit Els Pastorets en llurs funcions. Més valuós és obrir alguns interrogants. Amb el vostre “fiat” ho faré.

  Primer: Que entén el poble quan diu que Els Pastorets són una tradició?. Segon: Els Pastorets és realment teatre?. Tercer: Quin significat pot tenir el fet que siguin una colla de joves els que ho hagin preparat? Anem a pams, no us sembla? No voldria atabalar-vos de bell antuvi.

  Resposta a la primera qüestió. En els nostres dies constatem la vana presència de dos tipus de subjectes, a saber: uns que s’aferren al passat i no es mouen d’allí, tot en nom de la tradició; els altres que no tenen en compte un passat que ha existit i obliden les nostres més gentils tradicions, tot en nom d’un hipotètic progrés.

  El problema, doncs, és el següent: ni uns ni altres saben que és una tradició.Si fullegem el diccionari que composà, en la primavera de les lletres catalanes, el seny ordenador del nostre verb, és a dir, Pompeu Fabra, veurem que tradició no és res del que pensen aquells personatges. I per mes informació em remeto al llibre indicat. Aconsellant la lectura mastegada de cada un dels mots que defineixen la paraula “tradició”.

  No serà, doncs, que a més de la divertida confusió que acabo d’apuntar. Els Pastorets (el nostres, per suposat) pertanyen a una generació que no és la d’ara? No serà que ara està funcionant una tradició diferent? Si, certament. La tradició del jove i de l’infant d’ara difereix, en algunes coses, de la dels seus pares. I Els Pastorets és una d’aquestes coses. La tradició d’ara no és la de mantenir, vulgui o no es vulgui, “El Nacimniento del Salvador o la redención del esclavo” (o sigu “Els Pastorets de Banyoles”). La tradicio d’ara és la de presentar un dimoni (que si no fa por, tant se val) i uns pastors que fan cabrioles damunt l’escenari. I presentar-ho en català (que és la llengua que ens identifica com a  poble), i atenent a les necessitats dels nostres dies. En fi: presentar-nos un espectacle nadalenc corresponent al 1981 i no al 1890 (per posar una data). Això és el que a Banyoles no hem sabut fer.

  Respota a la segona qüestió. Els Pastorets es un espectacle, en el que hi constatem amb una gran claravidència l’arrel de molta gent de teatre a Banyoles. I és un espectacle de Nadal que reclama la seva presentació en aquests dies. També Els Pastorets, repetim-ho- són una cantera d’actors.I això aquest any ha quedat prou clar. Hi ha gent jove, a la qual hem vist poques vegades davant els focus, que s’han revelat com a possibles actors de cara a un futur immediat del teatre banyolí.

  I aquí entrem en l’última i tercera qüestió. Podem afirmar-ho. Hi ha joves capacitats per portar el teatre de Banyoles d’aquí uns anys. Que n’hi ha pocs, molt pocs, és una realitat irrebutjable. Només cal una cosa: que hi hagi algú (o alguns, mai se sap), que ajudi a aquestes tendres sements a germinar en el subtil i il.lustre art dramàtic. I tanta gent bona que té el nostre teatre!. Però vet aquí que tots ells tenen molta feina. El treball els aclapara. Passaran els anys i alguna veu omnipotent dirà:

-I com és que a Banyoles no tenim grups de teatre?.

Llavors sentirem un veu del cel que dirà:

-Es que no s’ha ajudat  la llavor del cel a germinar!.

I no val a dir que no teniu temps. Si no hi hagués temps, a Banyoles no hi hauria ni Centre Excursionista, ni grup de sardanes, ni grup hípic, ni nedadors al Club Natació Banyoles, ni Associació de Pessebristes, ni altres tants i tants grups i penyes que formen l’estrellat de diverses activitats banyolines.

  Així, que redimoni cal fer: Pel que fa referència als Pastorets, els que han de donar el primer pas per sortir d’aquesta carrincloneria de tants i tants d’anys són els escriptors que, joves o no, tenim a casa nostra. Crear un muntatge radicalment nou. Només conservant els essencials (tradicionals) i populars personatges de tots Pastorets: el dimoni, el pastor, l’àngel... I no valen simples traduccions. La “carrincloneria” hi seria igualment. Això si: un espectacle en català i atenent a les més immediates necessitats de l’infant d’avui. Els exemplars dels actuals Pastorets han de quedarse als arxius històrics de la vila. Hem de crear quelcom nou, “modern”, d’ara, i nostre, Ho entenem tots.

  Aquesta és la proposta que faig, adherint-me al fil encetat pel company Frederic. Mercès a tots.

        A.MIC (Revista de Banyoles, Gener 1981)