Any 1980

JULIETA, FILLA ÚNICA

 

  Està vist que el públic que acostuma a assistir a les funcions teatrals és, per regla general, de gustos i aficions conservadores, poc amic de provatures i innovacions massa atrevides. Va a veure, empès per la propaganda o per mera curiositat, aquesta cosa revolucionària i que actualment s’ha posat de moda, anomenada “un muntatge”, a vegades encertat, curiós, original de bona llei, d’indubtable mèrit; d’altres, potser  les més un capriciós passatemps i prou, amb el sol propòsit d’”épater” la massa majoritària i amorfa dels “vells” que sobrepassen la trentena d’anys i no diguem la d’aquells  que ja poden començar a comptar arrugues (i sobretot els que ja no les poden ni comptar!). Lògicament, aquesta massa habituada a considerar les representacions teatrals com un petit esqueix de la vida real (adobada amb el degut complement de fantasia que el tema comporta, però sempre dintre d’un context visual que no s’allunya del món de cada dia), se sent, davant dels espectacles de nou encuny, o bé gratament sorpresa si l’encert hi ha estat present o al contrari, absolutament estafada quan l’autor i el director del muntatge no saben per quin mar naveguen, a desgrat dels bons propòsits. I aleshores és quan el públic, escamat, comença a desertar per acabar donant peu a la crisi i a les lamentacions. Diuen que s’ha d’educar el gust de la gent. D’acord; però, ja sabem cap on cau la veritat teatral?.

  No és estrany que quan una companyia, professional o d’aficionats, té el bon criteri d’oferir-nos una obra escrita a la manera clàssica i interpretada també d’acord amb els motlles tradicionals, aconseguexi, tot i tractar-se com en el present cas d’una reposició, d’omplir el teatre de gom a gom, fins al punt d’esgotar les localitats en cada una de les dues sessions ofertes i, sobretot, que els espectadors en surtin no ja contents, sinó autènticament entusiasmats.

  L’obra escollida, contribució a l’homenatge que el poble de Catalunya dedica enguany, centenari del seu naixement, a l’il.lustre i benemèrit escriptor Josep Mª Folch i Torres (reconeixença de l’importantíssima tasca de catalanització que al llarg de la seva vida dugué a terme de cara a tots els àmbits socials i a totes les edats), és la divertida comèdia en tres actes, el darrer dividir en dos quadres, intitulada “Julieta, filla única”.

  Moltes vegades, si bé no tantes com seria de desitjar, hem vist en acció el magnífic “Grup de teatre” del Centre de Catòlics. Queda lluny, per la culpa del cinema i la televisió, l’època de les representacions setmanals amb obra diferent cada vegada; però és indubtable que el deseiximent, les “taules”, que llavors adquirien els intèrprets amb l’abundor d’actuacions, ara ho aconsegueixin amb una imprescindible, intensa i meritòria profusió d’assaigs.. El resultat aquest cop, es fèu palès ja a les primeres de canvi i es mantingué viu, sense la més petita defallença, de cap a cap de l’obra, fins que la cortina es clogué per darrera vegada.

  I el més bonic, des del punt de vista de l’espectador, és que tots els actuants es manifestaren com un sol bloc on no hi havia fissures ni punts febles, on tot rutllà talment un engranatge perfecte, sense sotregades ni grinyols. Fins a tal punt fou així que assoliren, amb la difícil facilitat dels veritables artistes, que el públic entrés de ple en la “realitat” de la ficció que se li oferia i s’hi sentís talment identificat, i es neguitegés amb els neguits de Julieta, deliciosament incorporada per Glòria Cunill; amb les tafaneries i tripijocs de bona jeia, amb els emotius records de la Dida (Carme Quer) amb  el gest i l’expresió de la boníssima actriu banyolina. Així mateix, Montserrat Oller, amb les monomanies fisonòmiques de la senyora Salustiana, i Carme Llach, tan ben identificada amb la semineuròtica Tití; Jaume Oller, còmicament perfecte en el paper de Jeroni Bancal; el debutant Ferran Barba (Albert), que tot i les seves timideses se sabé endur el primer premi en forma de Julieta); l’Enric Tubert, pare, un belluguet de tal manera nerviós i magistral que només d’apareixer a l’escena ja ens feia ballar el cap a tothom; en Xavier Vilanova que sabé encertar i comprendre el tipus ampul.lós i campanut del senyor Granadell; l’Enric Tubert, fill, segur sobre la petja familiar, en el paper de ídem; el devassal de rialles lligat (com sempre a la impertorbable i despistada seriositat de Joan Olivas, aquest cop posat en una missió domestica útil per a qualsevol servei, i per acabar, l’aprofitat i besunya Patau, en la persona de Josep M. Angeats.

  En resum. Una gratíssima vetllada, però amb una doble recança final, l’enyor de tantes altres obres deixades pel creador d’”En Patufet” (si no recordo malament, la Companyia d’en Jaume Borràs representà en el desaparegut Teatre Principal una memorable “Ventafocs”) i el migrat nombre d’actuacions d’aquest magnífic grup d’aficionats banyolins, que amb la seva dedicació (quan s’ho proposa) sap revifar i mantenir entre nosaltres la flama del bon art teatral.

(Frederic Corominas a Revista de Banyoles,num 579, novembre 1980)