Any 1981

EL “MEU” SENYOR QUIMET

Per Jaume Farriol

 

  La notícia m’ha arribat una mica desdibuixada en el temps i en la distància: s’ha mort el senyor Quimet. Suposo que de forma inesperada. En un home de la seva vivacitat, la mort ha de resultar sempre, sorprenent i inesperada.

  Alguns dels meus companys li deien en Quimet Colomer, amb una resolta i natural confiança. Per a mi, ves a saber per quins atavismes jovenils, ha estat sempre el “senyor” Quimet. Qüestions de llenguatge, certament. El costum, ja se sap. Perquè de fet, en la seva forma de ser i en la nostra relació personal no hi hagué pas cap mena de component  jeràrquic. Ésser el director del grup teatral on hom actua, no confereix cap distància autoritària. Però les coses són com són i ara no és pas el moment de plantejar  una qüestió que mai se m’havia acudit de formular-me: el perquè i el com, el que per altres era en Quimet, per a mí era el senyor Quimet.

  L’havia conegut des de la meva infància. Ja sigui enmig de les seves indescriptibles evolucions diabòliques de “dimoni gros”, fins a d’altres indeterminables demostracons teatrals.  En tot cas, els records importants del senyor Quimet venen aureolats per llum de colors i bambalines. La seva funció social, laboral, familiar, esportiva, queden en un terme llunyà, esquemàtic.

  Teatre i Art, fou una etapa important en les nostres relacions personals. Ell ens dirigia. Nosaltres érem joves i atrevits. I ens embarcàvem en il.lusionades aventures, Una va ser “Diario de Ana Frank” que nosaltres vàrem emprendre en el marc d’un concurs “provincial” de teatre. Recordo el moment que ens va demostrar que sabia el que es portava entre mans. L’escena de l’arribada dels Frank i l’altre matrimoni a la mena de golfa que els havia d’amagar de la persecució nazi era complexa: set personatges es movien per l’escena, parlaven gairebé simultàniament. Peter (Enric Tubert) i Ana (Josefina Julbe) es barallaven.. El primer assaig resultà un pandemònium indescriptible. El segon, una confusió total. Vàrem haver de deixar-ho còrrer i tots marxàrem a casa amb la convicció que ens havíem embarcat en un viatge que acabaria en naufragi. El senyor Quimet, capficat, donava la impressió, segunt els termes nàutics, que havia perdut la carta de navegar.

  L’endemà pujàrem a l’escenari, altra vegada. Des del pati de butaques, un senyor Quimet segur, transformat, ens indicà posicions, pauses, moviments. Havia resolt el trencacolls i ja, des d’aquell dia, “El diario de Ana Frank” seria  una fita del teatre local. En sortir, el senyor Quimet ens va explicar com havia resolt el problema:

-Ahir no podia dormir. Vaig plantejar l’obra sobre una taula; cada actor era una mongeta, un cigró, una avellana, un pèsol... Vaig estudiar tots els moviments com si fos una partda d’escacs.

  No cal dir que la nostra admiració l’afermà al seu lloc de director, de forma irrefutable.

  Després vingueren altres obres, altres moments, diferents ocasions i diverses circumstàncies. I van passar anys. I fets. De tant en tant, ens vèiem, ens saludava, xerravem. Xerrava. Ell era un xerraire impenitent, un home obert i afablement garlaire. Era una presència cordial que s’obria pas entre la gent només per fer-te arribar la seva efusió convertda en estreta, inconfusible, encaixada.

  El van operar de la gorja. Va perdre la parla. Jo no sé la tragèdia interior que, un home com ell, degué experimentar en la seva adversa circumstància. Ell, val a dir-ho, ho va dissimular. Va continuar somrient, va obrir-se pas entre la gent, va encaixar, va parlar, malgrat tot, amb la seva perpetua afonía quirúrgica, amb la seva nova veu, esbufegant i opaca.

  Ara, definitivament, ha callat. La seva figura que formava part d’un paisatge ciutadà concret –els introvertits veiem sempre l’entorn, tant si és animat com ananimat, amb un concepte de paisatge. –s’ha esborrat per incorporar-se a un altre panorama: el paisatge extens, punyent, o amable, dels nostres records. Ell hi viu ara. Hi viurà sempre. Perquè, aquesta es una de les qualitats més impressionants de la condició humana: la de viure en l’amor i la voluntat dels altres, convertit en imatge, en sentiment i en record. O sigui que ell viurà mentre visquem nosaltres. Ell “serà” mentre siguem nosaltres. Per això, ara i ací amb la pena inevitable del mai més” l’incorporo a la galeria entranyable del “per sempre”.

  Només espero i desitjo que, a l’altre món, sigui com ha estat en aquest: actiu, optimista, cordial, amable. I que, cada any, al Nadal del cel, pugui fer els pastorets amb veu retrobada. Serà bonic tornar a sentir, algun cop, els seus bruels diabòlics, les seves impressionants exclamacions dramàtiques:

 “Siempre serás, ho, Miguel,

Quien con pérfidos desmanes

Destruyas los altos planes

Del desdichado Luzbel”.

  Només que ara, el “meu” senyor Quimet, podrà fer els pastorets amb una altra mena d’àngels.