Any 1981

JOAQUIM COLOMER I EL TEATRE (i IV)

  La passió per “La Passió”

  L’obra de Colomer havia de tenir un coronament  important com a director teatal. I aquest  l’assoliria amb LA PASSIÓ DE BANYOLES, escrita per Frederic Corominas a començament dels anys seixanta.  Però en una obra d’envergadura que requeria un nombre molt important d’actors, no podia pas ésser realitzada per un home sol. Per això en Colomer es veié reforçat en la direcció artística per Joan de Palau j Josep Maria Capella. Del ressó que tingué “La Passió de Banyoles” no cal parlar-ne. La interminable corrua de gent que venia de fora n’han donat testimoni parlant-ne com una de les millors “Passions” fetes a Catalunya. La televisió i els cotxes foren la causa de que aquesta deixés de representar-se al cap d’alguns anys. I és que fou totalment impossible retenir 150 persones en escena durant set setmanes seguides. Desvantages del progrés.

  Quimet Colomer no tan sols tingué al seu cárrec la direcció compartida d’actors en “La Passió”, sinó que també aportà la seva figura a l’escena en el quadre “El Sanedrí”, interpretant el personatge d’Anàs, una de les seves darreres actuacions, ja que a causa d’una operació a la gorja es veié impedit del que li donava més notabilitat, gallardia i personalitat: la seva veu.

 

L’abraçada de germanor d’un gran home de teatre

  La veu d’en Colomer, vibrant, trèmula, neguitosa, imperiosa, apassionada, excitable i afectable, no s’ha pogut  impressionar ni tan sols en una cinta magnetofònica. La veu que havia cantat en orfeons, polifòniques i corals, la veu gallarda del “Ferran” d’El misteri del bosc”, la veu trèmola del financer avariciós de “La fallida”, la suau i càlida de l’”Ignacio” d’El divino impaciente”, la dèspota i exigent del pinxo “El Negre” d’El milionari del Putxet”,la soferta i angoixosa de l’”Agustinillo” Manos de plata”, l’enèrgica i dominadora veu amb rialla sardònica del Luzbel dels Pastorets, i sobretot pels aficionats al teatre, la veu imposant, imperiosa, cridanera, però al mateix temps manejable i complidora, la veu que dirigia a la joventut teatral banyolina, aquella veu tan inconfundible restà silenciosa durant una bona colla d’anys.

  Tots els aficionats de Banyoles en tenim un record inesborrable del “senyor Quimet”, aquest home que en els darrers anys no podia actuar ni dirigir però que no deixava mai de venir a saludar-nos quan actuàvem a l’escenari dels “Catòlics” o del Mercantil, i que ens abraçava emocionat amb els ulls annegats de llàgrimes volent dir-nos moltes coses, però que havia de desdir-s’en perquè no podia expressar-se amb la seva inconfundible veu. Aquesta abraçada emocionada amb la seva incontenibe emoció queda en nosaltres. És l’abraçada de germanor del gran amic, del gran home de teatre que ha estat pels aficionats a l’escena banyolina, en Joaquim Colomer i Badia.

(En aquest reportatge de la Revista de Banyoles,num.589, abril 1981, hi ha cinc fotografies. En una d’elles hi veièm Josep Freixa procurant animar a un Joaquiim Colomer compungit. Dos actors “forts” de l’escena banyolina units en fraternal abraçada).