Any 1981

UNA EXCEPCIÖ EN L’ESQUIFIT MÓN TEATRAL

“¨L’última cinta de Krapp” (Joan Solana a la revista El Bagant. Juny 1981.

 

El dia 25 d’abril d’aquest any el Teatre d’Art de Banyoles va estrenar el seu primer espectacle: L’última cinta de Krapp. Es un treball plenament reeixit. L’esforç de molts mesos d’asaig queda del tot compensat.

  El muntatge, del qual en són principals responsabls Josep Pagés i Jesús Bramon, té dos punts d’apoi enormement sòlids: el text de Samuel Beckett i la interpretació de Jesús Bramon. M’és dificil de qualificar el treball, entre altres coses perquè els adjectius que utilitzaria són molt reiterats i, per tant, buits de contingut. Per això sols diré que en cap moment de l’obra vaig veure l’actor; des de la seva entrada fins el suggestiu fosc final sols hi havia el personatge, en Krapp, potent, malavingut, distorsionat i enigmàtic.  El text exigeix una atenció per part de l’espectador. Es difícil, sens dubte, perquè el llenguatge no és el testimoni oral d’una història, en el sentit tradicional d’aquesta paraula, sinó discurs.

  L’última cinta de Krapp és una especulació sobre/a a partir de/en temps: el gran enemic de l’home, encara que del tot necessari per a la vida (si no existís el minut que fuig no hi hauria el plaer que ho és perquè és caduc).

  Krapp, el personatge de l’obra, fixa records a les cintes cada any, el mateix dia. Nosaltres el trobem en el seu 69 aniversari –feliç tastador de plàtans (que veiem) regats amb un alcohol ( que ens imaginem)-fonent-se- infeliç- tot escoltant les realitats (ja fictícies) d’una cinta de trenta anys (la cinta és l’única sensació objectiva d’aquell temps captable encara sensorialment) i barallant-se -tendrament ridícul- amb el llenguatge per poder xifrar pa que alimenti la fam de records dels propers anys.

El muntatge.- A partir d’una excel.lent traducció de Jaume Ribera, el Teatre d’Art ha encertat un muntatge –escenografia (senzilla), il.luminacó (equilibrada, quina gran troballa l’evolució cap al fosc final!), maquillatge (expressionista), vestuari (arcaic) interpretació –que sempre està al servei d’aquest text que es complementa perfectament amb ell, la qual cosa indica un treball de taula seriós (excepcional a les nostres comarques) i una humilitat que els ha exigit de posar en primer terme el joc de fidelitats necessari per a qualsevol obra ben feta; fidelitat a l’opció formal, a l’opció estructural i a l’opció de lectura de text.

Espectacle nou.- L’última cinta de Krapp és un espectacle actual, nou, que et reconcilia amb el teatre perquè veus que encara té un llenguatge propi (per tant té vida) i perquè constates que hi ha persones al servei exclusivament del fet teatral, persones que no han caigut en les temptacions a les quals cedeixen grups i individus que fan prevaldre els seus propis interessos als de l’Art teatral. Hi ha qui ha criticat l’opció dels membres de Teatre d’Art invocant la seva desconnexió amb el gust del públic. Davant d’aquest judici em ve a la memòria l’anècdota que explicava en Gabriel Ferreter sobre les relacions de Carles Riba amb la cultura oficial. Es va decidir que Riba traduís les Vides paral.leles de Plutarc; Ferreter comenta: el fet que Riba, un home que havia de traduir Sòfocles, Eurípides, Pindar, que el senyor Cambó el fes perdre deu anys de la seva vida traduínt Plutarc és absolutament grotesc. A part de defensar la llibertat de l’artista en general, crec que cal, sobretot, defensar la llibertat de l’artista exigent que no vol perdre el temps en textos de segona fila (amb això no vull pas dir que aquest sigui l’únic tipus de text teatral vàlid. El que dic, simplement és que és de primera fila).

Poc públic.- El dia de l’estrena al teatre Cercle de Catòlics de Banyoles hi havia pca gent. Menys del que es podia preveure. No hi ha públic per aquest tipus de teatre, es pot dir que no hi ha societat per aquest tipus de teatre. La repressió cultural ferotge que sofrim ens extirpa des de la capacitat de pensar a la de sentir, passant per la de disfrutar de veritat. El teatre necessita una especial sensibilitat i poca gent la té, simplement perquè s’ha fet molt poc –en aquesta anys- per ressuscitar sensibilitats enterrades – en aquells anys-. Però malgrat això, repeteixo, hi havia menys públic del previst. Un autor castellà, José Ruibal, apreciat i estrenat a Nova York, davant d’una constatació semblant deia: “Durante la època franquista me detenian cada vez que regresaba a España. En comisaria era interrogado y pasaba encarcelado algunos dias.. Pero parecian contar con uno. Ahora no. Al llegar aqui experimento la sensación de entrar en un lugar deshabitado. No soy detenido, ni nadie muestra interés en montar una obra mía. Creo que la policia franquista sentía más curiosidad hacia mi teatro que los actuales dirigentes culturales....