Any 1981

TEATRE POPULAR

Per Neus Corominas (Revista de Banyoles. Maig 1981)

  No hi ha cap  dubte, avui, que el teatre medieval gira entorn de les celebracions religioses i que l’origen de les representacions teatrals es troba a les esglèsies. A mida que passa el temps aquestes celebracions adquireixen un aspecte i una fussió més populars; així passen a la plaça pública, amb un bagatge cada vegada més gran d’elements profans. D’aquí arrenca l’inici del teatre actual.

  El teatre fou concebut, doncs, per a una funció popular i no tan sols com esbarjo, però també com a reflex de la problemàtica humana; sentiments, frustracions, ideologies, fantasies, comportaments..., i d’aquesta manera adquireix una dimensió i el seu veritable sentit.

  No seria vàlid, creiem, l’existència d’un teatre com a joc intel.lectual únicament, que per altra banda aprofitaria tal sols una mínima part de la societat, justament aquella part que gaudeix del privilegi d’una formació cultural per damunt de la “mass media”, Hem de reconeixer, però i no faltaria més, els valors de diversos tipus de teatre. Deixant a part tota mena de consideracions tèoriques direm que el segle XX és molt ric en experiències teatrals i que han sorgit tècniques noves que han dut aquest camp d’expressió artística cap a una situació més actualitzada, si bé per altra part, també trobem grups d’intèrprets especialitzats en la representació d’obres clàssiques.

  Al marge de l’esmentada producció teatral culta, hi ha una permanència de teatre popular que ofereix uns esquemes simples pel que fa a muntatge i a l’actuació dels actors; tal com queda indicat és el teatre popular del qual trobem l’arrel justament en l’època medieval. I bé sembla que la missió d’esbarjo que en part també persegueix, és prou vàlida perquè aquests tipus de representacions puguin, encara avui, tenir consistència. 

  Som a Serinyà, diada del Roser i 65è Homenatge a la Vellesa, a dins d’un envelat a punt de rebentar de tanta gentada. L’obra que presenta l’Agrupació Teatral de Banyoles, “ELS CORDERS DE BLANES” –escrita per Coma Soley sobre el text d’un deliciós conte de Joaquim Ruyra- pertany al nivell de teatre popular a què hem vingut referinit-nos.

  El llenguatge constitueix l’eix entorn del qual gira l’obra. L’aparició de frases fetes, refranys, vulgarismes i tòpics, enquadra bé els personatges en un registre popular. Com a contrast de la llengua col.loquial, crida l’atenció l’ús de termes pertanyents a llenguatges específics (“obscurantista”, “racionalista”, “mediocre”, etc), que aconsegueixen arrodonir encara més el personatge reaccionari, molt ben interpretat per en Joan Olivas, del qual en fa una autèntica creació. L’actor malmet els termes esmentats (segons l’ús que ell en fa i de forma intencionada, naturalment) i li serveix per aconseguir la tipificació del personatge.

   L’obra s’organitza justament a partir d’un error, d’una discordança lingüistica: :corders”, “corderos”. Es podria parlar també d’un problema de bilingüisme en el cas d’una comunitat catalana obligada a emprar el castellà com a llengua oficial.

  La creació de situacions comporta a vegades la més inesperada improvisació; això fa que l’obra no decaigui en cap moment (recordem la interrupció en plena escena a causa dels forts i llargs aplaudiments dels espectadors).

  Cal esmentar encara l’actuació de l’hostaler (en Jaume Oller) i l’advocat (en Joan Geli), els quals deixen fermança de les seves possibilitats interpretatives ( i el mateix podem dir de la resta d’actors i actrius) a través d’una hiperbolització de formes.

  En definitiva, “Els corders de Blanes” ens ha semblat una comèdia entretinguda, fàcil, ben representada i, sobretot, adient per a mantenir viva la flama d’una afecció que sembla afeblir-se de dia en dia.