Any 1981

L’AGRUPACIÓ TEATRAL O LA TRADICIÓ PERMANENT

(Article de Jaume Ribera a la revista El Bagant, núm, 2. Maig 1981)

 

  La visió d’Es corders de Blanes escenificada per l’Agrupació teatral del Cercle de Catòlics ens porta a fer unes reflexions que hem cregut interessant portar a aquesta secció.

  Hem de dir que no varem poder participar de la joia de l’enriolat públic que omplia la sala del Cercle de Catòlics i celebrava, una darrerra l’altra, les ocurrències dels actors. L’obra em sembla una adaptació molt fluixa que donava voltes a a una anècdota de la qual en Joaquim Ruyra en traguè un conte ben fet, però que no donava per a més.

  Em sembla, també que la representació es salvava pel bon fer de Joan Olivas, sempre dintre el seu tipus de tòfol bon jan, l’eficàcia de Joan Geli per adaptar-se a qualsevol tipus de paper i les taules de Jaume Oller, Enric Tubert i Carme Quer. I prou.

  I ara les reflexions.

   En primer lloc, cada ú tria el tipus de teatre que li agrada fer. Aquí si que no hi ha discussions, Ara bé, creiem que hi ha una sola cosa a tenir en compte a l’hora de jutjar una feina, es faci el que es faci: la qualitat. I els treballs que els hi hem vist no en tenen. Assistir a una representació de l’Agrupació vol dir que ja saps el que vas a veure: un text fluix i repetitiu, amb ocurrències i acudits, sovint de segona mà, que serveixen de pretext per a construir uns personatges còmics que tornen a veure a cada nova estrena. Es el retorn dels tres actes i l’apuntador, una opció clara per la reiteració d’un mateix tipus d’obra de rialla fàcil,recolzada en una interpretació eficaç. Un producte que no decep a un públic ja guanyat per endavant.

  D’altra banda, els muntatges pateixen d’una manca de direcció,. Millor dit, aquesta no existeix, no hi ha cap concepció global de l’espectacle ni res que se li assembli. Solament l’actor i el seu paper, cadascú per ell.

  Ara per ara, aquest tipus de teatre només té sentit com a homenatge o per a  ressuscitar glòries passades. Si només es pretén això, no en parlem més. En cas contrari, el teatre ha evolucionat molt des d’abans de la guerra cap aquí.

  En segon lloc, i l’Agrupació n’és conscient, el públic que té demana aquest tipus d’obra. Ens sembla, però, que això no és un obstacle per a canviar. Es clar que ells es mouen bé dintre la comèdia, Doncs no cal sortir-ne. Però escollim obres de provada qualitat; si el teatre català no ofereix prou material,recorrim a autors forans. De textos, segur que se’n troben.

  Ens consta que l’Agrupació està contemplant la possibilitat de provar aques canvi (a prou feines insinuat amb la tria d’El cap i la fi) i que  entre les obres que es consideren hi ha Vent de garbí i una mica de por, de Mª Aurèlia Capmany, Massa temps sense piano, d’Alexandre Ballester i El malalt imaginari, de Molière.

  Portar un piló d’obres fetes, una certa continuïtat,comptar amb actors d’una llarga experiència i que es mouen en soltura dalt l’escenari i tenir un públic adicte,són trumfos que no s’han de desaprofitar. Només manca una cosa: oferir uns bons muntatges.

 

Agrupació teatral del Cercle de Catolics. Neix l’any 1977 per a representar “Don Gonzalo o l’orgull del gec”, com a homenatge a l’actor banyolí Pepet Freixa.

  Des d’aleshores ha escenificat les obres següents: 1977: “Gent d’ara”, “Ronyons de recanvi”, 1978; “Distret però no tant”, “El fiscal Requesens”, 1979: “El cap i la fi”, “L’amor venia en taxi”, 198o: “Jo seré el seu gendre”, “Julieta, filla única”, 1981: “Els corders de Blanes”.