Des d'un racó del Teatre Municipal

Estic escrivint des del compartiment a tocar de l’escenari del teatre Municipal de Banyoles. Fa poc que s’ha acabat la representació del primer quadre –el pròleg- dels Pastorets en un diàleg entre Soff (el pastor ancià) amb Ruth, la jove que m’acompanya tota l’estona i que interpreta la meva néta Gemma. Som a les acaballes del 2007 i aquesta és la tercera representació d’aquesta temporada nadalenca. Escolto la música “infernal” que acompanya els cants de l’escena de l’infern. Ja fa deu o dotze anys que represento aquest paper de Soff en el nou muntatge d’aquests Pastorets en català arranjats i escrits per Solana, Santaulàlia i Xargay. Compto que almenys he fet aquest paper unes cinquanta vegades. A la meva joventut el vaig fer quan vaig iniciar-me a actuar amb els Joves d’Acció Catòlica en el teatre del Círculo de Católicos a l‘any 1940 (devia tenir quinze anys). Vaig fer-lo durant molts anys recitant el castellà carrincló d’aquells Pastorcillos Era un personatge que ningú el volia fer. Jo el feia arrossegant els peus i tremolant de mans per adaptar-me al paper de vell. Ara, que tinc 82 anys, l’he rejovenit i el faig cantant, saltant i ballant, Gràcies a Déu encara puc actuar amb força, continguda, procurant que entre tots m’ajudin a no caure en els moments de pauses i apagaments de llums. Sortosament, tinc els teloners que m’acompanyen en aquests difícils moments de les apagades en els acabaments dels quadres. (En el meu record sempre hi tinc aquella caiguda de fa...10 o potser 12 anys en el batiport del costat de l’escenari). Sento el xerricar del teló que corre en el final d’acte de l’infern. Aplaudiments, i tot seguit comença el segon acte amb la lluita de l’àngel i el dimoni. Des d’aquí només escolto els crits dels dos actors. Em separen sis graons de l’escenari. Dintre poc hi hauré d’apujar per a preparar-me per la sortida a l’escena dels pastors. Escric vestit de vell pastor escoltant els cants del Victoria del Cor de Teatre. Altra volta el xerricar de la cortina. I em criden per sortir. Em poso la barba bé, agafo la vara i em barrejo amb els pastors. Sortirem tots i estarem força estona a l’escenari representant les escenes del sopar i l’anunciació de l’àngel Gabriel. El teatre és ple. Fem cinc representacions amb totes les entrades venudes. Cada any ens veuen unes 1250 persones. Déu n´hi dò!. Sento els tramoistes que avisen. Teló. Començo a posar-me en forma. Em criden. Ja vinc! Surto, ànim, Joan! Alegria. Som els pastors que entrem deixant el ramat. Visca l’alcalde Borrego!. Visca!. Al cap d’una hora. Mitja part. Aprofitem el descans de quinze minuts per reposar. Em torno a ficar dins el meu compartiment. Tinc un lloc reservat per a mi. La Roser, la meva esposa, m’ha portat una ampolla d’aigua d’herbes, calentona, de camamilla amb llimona. Em reconforta. Els cinc músics aprofiten el descans per menjar quatre galetes. De seguida passa aquest descans i ens hem de tornar a posar en els nostres llocs a l’escenari. Aquests cinc músics són fabulosos: Ultano Gòmez ha fet un arranjament amb una selecció dels millors moments musicals per a la introducció que s’ha fet ja de bon començament abans d’obrir el teló. Per primera vegada, jo (Soff) i la néta, Gemma (Ruth) érem asseguts, i és emocionant escoltar la música a les fosques. Quan s’obre el teló i la llum ens enfoca comença el diàleg en vers. En acabat ve l’escena infernal. Però parlo en passat. Ara estic en el meu compartiment, tot sol, en un banc amb tots els estris teatrals: focus, cables, llums vermelles, escales i olles que s’hauran de trencar a escena. Mentre escric escolto un tro fort que m’eixorda. Bato i Borrego estan representant les trifulgues amb el dimoni, Des del costat de l’escenari la comparseria els està mirant. Són divertides aquestes escenes. A la meva joventut les havia fet moltes vegades. Dotzenes de vegades havia fet el personatge del pastor Bato i feia bogeries pròpies de la joventut. Ara recordo quan el dimoni ens perseguia i els dos pastors baixàvem a la platea. Un dia vaig pujar a dalt , en els costats del teatre del Catòlics de la plaça. En aquell primer pis del teatre hi havia butaques amb un públic que s’alegrava en veure que el dimoni també pujava a dalt perseguint-me. Vaig ser molt atrevit, ja que en veure com Lucifer se m’acostava, vaig mirar a baix i em va passar pel cap de saltar a l’escenari. Que en vaig ser de beneït!. Vaig sentir un fort dolor al peu, però vaig acabar la representació. Resultat: vuit dies coix. Ara escolto els espectadors com riuen. La mainada crida en veure l’escena on els dos pastors han baixat a platea i els músics enceten una alegre tonada..... (Fins aquí el que vaig escriure en un bloc durant una de les representacions dels Pastorets. Ho he transcrit sense corregir. Hauran quedat registrades com un breu document d’un escrit fet a corre-cuita des de dalt d’un escenari. Potser és únic. O no?.