El teatre d'ara

Els joves actuants d’avui dia formen part d’unes generacions molt distants a la meva i representen uns conceptes i unes formes de fer molt diferenciades de les que he viscut. Ara hi ha uns mètodes de treball nous. Jo convisc amb aquestes generacions des de fa molts anys, i sense tenir cap problema. Suposo que adaptar-se a aquesta manera de fer a alguns els deu costar més que altres. A mi no m’ha costat gaire. En els darrers anys he tingut directors de teatre -i de cinema i televisió- que sempre m’han respectat. En els assaigs moltes vegades et canses, t’esgotes, i si et trobes amb algun director d’aquests que en diuen “professionals” a vegades et fan posar nerviós. Un director professional de cinema, en una ocasió, per fer-me entrar en el personatge que tenia al meu càrrec en una pel.licula, em colpejà les galtes i fèu tota una comèdia com si volgués hipnotitzar-me. Va creure que m’havia convençut, però jo ja sabia on anava. No calia fer-me tants escarafalls perquè entrés en situació. Un cop acabada la pel.licula i contemplant-me en la projecció es féu més clarivident que el que havia d’entrar en situació era ell mateix -co-director i protagonista- ja que la seva sobreactuació exagerada resultava completament desentonada amb la resta dels personatges.