Recordant un gran actor banyolí.
PEPET
FREIXA (1)
L’home
que renovà l’art interpretatiu de la nostra escena.
Quan a l’acabament
de la guerra incivil espanyola va reorganitzar-se la secció recreativa del Círcol
de Catòlics, un dels seus puntals, en Pepet Freixa, va cercar personal entre el
jovent d’Acció Catòlica que en aquells anys difícils de la postguerra s’entretenien
en representar comèdies traduïdes al castellà per el vicari mossèn Vicenç Vila.
Vaig tenir la sort de que en Pepet de seguida em “fitxés” per l’agrupació de
teatre i d’aleshores ençà es pot dir que gairebé mai vaig deixar d’actuar en
les obres per ell escollides i representades. Per aquest motiu em complau
deixar constància escrita del treball d’aquest company d’escena que ens va
deixar a les primeries d’aquest any 1976, el qual he considerat un dels millors
actors de l’escena banyolina.
En Pepet
Freixa va començar a fer teatre a l’edat de quinze anys un cop va deixar els
estudis sacerdotals. Al Círcol de Catòlics (carrer de l’Abeurador) es reunien
un grup de joves aficionats a les sardanes que aviat trobarien un gran
recolzament en els homes “grans” de la Secció Recreativa que els captaren per
administrar-los llur afició al teatre. Així es trobaren els joves Freixa, en
Pere Riera, els dos Geli (Francesc i Jaume), en Jaume Baus, en Maurici Garcia,
en Joaquim Colomer i d’altres... els quals actuaren amb una gran il.lusió amb
els més veterans que aleshores eren en “Barones”, Tomàs Vidal, Pere Mata,
Cirilo Masoliver, Martirià Figueras, Boixó... La primera obra que representà
Freixa fou “Arthur de Ling” i en ella interpretava un petit paper de “mosso”. A
partit¡r d’aquell moment el teatre l’arribà a captivar de tal manera que se’l
veia sempre assistint a totes les representacions de les Companyies teatrals
professionals que sovint actuaven a la nostra ciutat. En una ocasió, en el teatre Principal, en
Freixa aplaudí tot sol a Mariano Beut en una obra en la que l’actor
personificava un tipus d’embriac. Aquesta execució quedà tan gravada en el magí
del jove Freixa que més endavant representaria un paper molt idèntic en l’obra “El
calvari de la vida”, aconseguint una excel.lent interpretació destacant de
seguida com un dels millors actors de la “Recreativa”.
El teatre català que es representava en aquella
època en “els Catòlics” era un teatre per a representar “homes sols” i abundava
el melodrama lacrimògen amb cops d’efecte que només cercaven el factor
sorpresa, amb casos desesperats que a última hora eren resolts mitjançant
elements que havien estat escamotejats a l’espectador. Els personatges eren d’una
bondat i abnegació sense límits o d’una maldat i una hipocresia notòries, i
naturalment, amb un contingut moral considerat “positiu”, segons les
coordenades de l’època. A tal fi cal recordar l’anècdota d’un capellà de poble
qui a l’anar a representar un melodrama d’aquest caire, al cap d’un mes trobà a
Freixa i li digué: “Heu fet més bé vosaltres amb aquesta obra, que no pas jo
amb cent sermons”.
JOSEP.-
Que no et diu res, Pere Joan, de veure’ns negres?
PERE.-
(Amb impressió forta) Morta? És morta la mare?
JOSEP.-
És massa cert.
PERE
(Amb gran plor) Morta! (Va als braços d’en Perot) Perot! Ara si que em treuran.
Sense mare! (Llartuga i Lluneta van fins a ell a aconhortar-lo)
JOSEP.-
No, Pere Joan, no marxis pas encara!
FERRAN.-
És que jo vull!
JOSEP
(Amb gènit) Però no manes... Encara sóc jo l’amo!
(Telò ràpid)
(EL MISTERI
DEL BOSC, de Manuel Gomis Sentis)
-------------------------------------------------------------------------------------------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada