Dècada anys 70 -Any 1976

JOSEP FREIXA (IV)

 

 Jo crec que Freixa va aportar al teatre banyolí un trencament de l’antiga escola interpretativa. Quan ell va començar a fer teatre hi havia aquella escola que en deien “d’en Borràs” que marcava una època amb facultats histriòniques desbordants i que no menyspreaven els recursos efectistes. Si bé Freixa en els seus inicis imità els “monstres sagrats” del teatre de la “parrafada”, més endavant veié en el cinema (una de les seves grans aficions) que les interpretacions anaven per un camí més realista. Pensem que els actors de la generació escènica que ell va trobar no coneixien res del cinema parlat i no s’adonaven de les possibilitats d’investigació que oferia el nou mètode. Cal tenir present que en aquell moment el cinema era considerat una curiositat de fira i va ésser atacat durament.  Freixa va viure el canvi que es produí amb la presentació del cinema sonor, i va copsar-hi el nou model interpretatiu. No solament cuidà amb mirament aquest detall en ell mateix, sinó que procurà administrar-ho a tots els seus col.laboradors; d’aqui ve que la darrera època esmentada – 1950-1955- ( en la que es donaren més de 200 representacions d’una dotzena d’obres en poblacions foranes) fos el conjunt de l’Agrupació el que sobressortiria per haver-nos inculcat aquest  treball realista en escenes acurades fil per randa.

  Quan va desmuntar-se l’Agrupació Teatral Banyolina a l’any 1956, Freixa va abandonar el teatre tancant-se en la intimitat familiar, veient-se transportat a una sèrie de depressions que, pessimista com era, no l’ajudaren a revifar-se. Les noves generacions no han pogut conèixer l’art interpretatiu de Josep Freixa, bé que a vegades ell es sentia optimista per a tornar a reprendre l’activitat. Uns mesos abans de tenir l’accident (explosió d’una estufa de butà casolana que el desgracià fent-lo patir gairebé dos anys fins a la seva mort) vaig tenir una bona assentada amb el que jo qualifico de “gran primer actor banyolí”. Va passar una tarda molt agradable explicant anècdotes teatrals (que bo seria de poder publicar-ne algunes)- i el veia molt cofoi  repassant el meu arxiu de programes,satisfet com si es trobés altra vegada en els temps de la seva gran activitat. S’admirava de veure’e en tants de repartiments i fruïa en llegir els retalls de les crítiques dels diaris i revistes. La mirada li brillava com mai l’havia vist i s’animava en recitar fragments de les obres amb títols que anaven passant pelseus ulls.

-------------------------------------------------------------------------------------------

“Uno de los más viejos, un buen hombre: Juan –me dijo-, esta carga se hace inmensa.Bastante hemos sufrido los de abajo!.O nos dan más jornal,o no hay trabajo; nos explotan,y és la única defensa.Te escogems por ser el más antiguo,para decir al amo cortesmente que ha de aumentar nuestro salario exiguo o ha de vivir en fiesta permanente”.

(Fragment del monòleg LA HUELGA DE LOS HERREROS, de F.Copée,interpretat per Freixa l’any 1945).