Dècada anys 70 - Any 1976

PEPET FREIXA (III)

 

  Aquelles temporades del 1945-1950, sota el guiatge de Josep Freixa, hi havia hagut molta activitat teatrel a Banyoles. Es posaren en escena les obres “Un mil.lionari del Putxet”, “A mans obertes, ulls clucs”, “L’oncle rector”, “Els sis corders de Blanes”, a més de les del repertori habitual que solien ésser més d’una dotzena. Cada diumenge es podia assistir a les representacions teatrals del Círcol de Catòlics, ja que quan no era la Secció Recreativa n’eren les Companyies foranes de professionals les que ens oferien espectacles festius. D’aquesta faisó vam poder admirar actors com Ramon Martori, Adolfo Marsillach, Antoni Martí, Pere Cabré, Joan Estivill, Joan Xuclà, Ferran Capdevila, Emili Fàbregas (el popular senyor Dalmau de la ràdio), Pere Gener, Antoni Gimbernat, i actrius com Pepeta Fornés, Elvira Jofre, Rosa Mateu... així com incomptables agrupacions d’aficionats de la província.

  No havia de durar aquella extraordinària arrancada, ja que per afers molt deplorables, la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics acordà separar-se de l’entitat. No per això  ens decepcionàrem els aficionats, ja que reorganitzàrem el teatre banyolí sota l’empara de “Educación y Descanso” amb el nom de “Agrupación Teatral Bañolense” i amb espai d’assaig en el primer pis del Bar Canadell de la plaça dels Turers. La missió de l’Agrupació era la de donar a conèixer el teatre català per tota la província. I efectivament, aquesta època -1950-1955- que qualificaria com la més esplendorosa sota el mestratge de Freixa es representaren gairebé en tots els teatres de les comarques gironines obres com “Don Gonzalo o l’orgull del gec”, de Llanas, “Els milions de l’oncle”, de Carles Soldevila, “L’alcalde de Stilmonde” de Maternick, “L’endemà de bodes” i “Sang blava”, de Pous i Pagès, “Flors i violes”, de Pompeu Creheut, “Gent d’ara” d’Eduard Coca, “Julieta, filla única”, de Folch i Torres, “Cinc fills”, etc.

  Seria injust si no esmentés el personatge més ben acurat, més ben treballat i més matisat de la llarga galeria de tipus de Freixa: en Nasi de “Don Gonzalo o l’orgull del gec”. Contemplant-lo en l’obra de Llanas hi vèiem un home viu, un actor que no feia teatre, que no enganyava. I és que sovint interpretava els papers posant-se en moviment el seu interior, no sabem si el gran actor o l’home ferit en els seus sentiments. Moltes vegades era tot un altre, transfigurat; omplia l’escena, tot girava al seu voltant. Els seus accents eren comprenedors, patètics, en la seva veu cada vegada més matisada. No podem oblidar a l’actor Freixa sense que ens vingui a la memòria el seu Nasi, el seu “Canari” de “Don Gonzalo”. És inevitable.

BIELÓ:  Que et penses quina taula té l’Arcalde per escriure? Sembla un llit de matrimoni!, I vet-aquí que me l’he atrapat amb les mans al plat!

NASI: Que dius ara?

BIELÓ: Tal com ho sents. Figura’t que a l’altra banda de la taula hi havia un senyor dret, que no en portava pocs ni gaires de papers. Doncs, tants com n’hi passava davant dels ulls, l’Arcalde, sense llegir-los ni res, els hi firmava desseguida.

NASI: Devia ser algun dels de l’olla.

BIELÓ: Doncs jo que si que, veient que no em deia res, li he fet una cortesia en to de burla, i li he dit: “Faci, faci”, com volent dir... No sé si m’entens?

NASI: Si, home, si!. Si són uns morts de gana!

(DON GONZALO O L’ORGULL DEL GEC, d’Albert Llanas, Escena interpretada per Josep Freixa i Maurici Garcia i en la que els dos actors s’hi “recreaven”, ja que degut al seu treball de funcionaris municipals, a Banyoles els espectadors que els coneixien s’hi divertien de debó).

 ------------------------------------------------------------------------------------------