PEPET FREIXA (II)
Vaig conèixer
Pepet Freixa en els primers anys de la postguerra i vaig poder viure des de l’escena
la seva gran interpretació en “El calvari de la vida”, aleshores reestrenada.
(L’execució conjunta que aquesta obra oferí el grup banyolí en un concurs de
teatre a Olot, l’any 1925, entusiasmà tant al seu autor, mossèn Francesc Gay, que
posteriorment dedicà a la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics les seves “Estampes
poemàtiques de la Història Eclesiàstica de Catalunya” anomenada “L’apòstol
català” que fou premiada en el II Concurs de la Biblioteca Popular de Teatre
Catòlic i representada a Girona l’any 1934). En els anys quaranta, “El calvari
de la vida” es tornà a representar, així com les més reeixides de la “Recreativa”
d’abans de la guerra i vaig poder gaudir de les interpretacions d’en Pepet
Freixa acompanyant-lo en petits papers dels drames “El misteri del bosc”, “Com
les òlibes”, “Arran l’abisme”, “Lluita de cors”, “El llaç etern”, així com en
innombrables sainets i sarsueles de costums catalanes com “Els dos didots” “Els
bandolers”, “Càpsules Mausser”, etc, etc.
Quan en 1942
s’emprengué l’aventura de posar en escena “El divino impaciente”, de Pemán,
semblava que la barca del teatre banyolí s’abocaria a la deriva. Es va mantenir
ferma perquè en les proves difícils es quan veritablement les agrupacions
banyolines es solidaritzen prenent consciència amb un gran afany de quedar bé. Fou
un gran èxit, i es donaren una sèrie de representacions que es remataren en la
del teatre Municipal de Girona que es veié abarrotat de públic. La mateixa
obra, (que en aquells dies estava en cartell a Barcelona per la companyia d’Alfonso
Muñoz i Ricardo Calvo) fou un remarcable succès a Banyoles i arreu on la
representà l’Agrupació banyolina. El “Francisco Javier” de Freixa obtingué més
benaplàcits del públic que no pas el de l’actor professional que el representà
a Barcelona.
Es passà a canviar
de local (una alegria immensa imperà en
tota l’Agrupació el dia que, tot assajant, se’ns va donar la notícia que aniríem
al local de la “plaça” – arribant poc després la nova encara molt més agradable
de que per fi el Bisbat concedia permís per a poder representar teatre mixte. “El
divino impaciente” fou representada per primera vegada en el teatre de la
plaça, ja amb personal femení. A partir d’aleshores el teatre de la Secció Recreativa
del Círcol de Catòlics emprendria una nova singladura. “Els Pastorets” s’envestirien
d’un nou aire en un escenari de més grans dimensions. Freixa es faria càrrec de
dirigir el grup ajudant-los a saber dir un text en correcció. “Els Pastorets”
serien realçats per una excel.lent interpretació en una sessió de gala en nit
nadalenca. Els actors, sense l’esforç obligat de veu que imposa un públic infantil
de tarda, pogueren modular i viure els seus personatges. Freixa es ficà dintre
la pell de l’alcalde Borrego mostrant l’orgull, la gelosia, l’espant i el
desesper del pastor de la Torre de Ader.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada