JOSEP FREIXA (i V)
Vaig deixar-li uns programes de la meva col.leció
perquè els pogués repassar detingudament, i sé que va esplaiar-s´hi repassant-los
detingudament durant moltes estones i revivint els seus records. Un dia em
telefonà diguent-me que hi anés que em tenia reservada una sorpresa. La
sorpresa va ser l’obsequi d’un voluminós paquet ple de les obres més
representatives del “seu teatre”, el teatre que havia estat el somni de tota la
seva vida, el teatre que des de la tendra jovenesa l’havia desvetllat, que el
portava a les venes i que dia darrera dia l’havia anat desgranant en les
vetlles dels assaigs del petit escenari del teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador,
del més gran de la plaça Major (aleshores “plaza de España” i des del primer
pis de Café Canadell; el teatre que l’havia portat a terme en execucions
admirables en obres de conjunt en els escenaris dels teatres Catòlics, Modern,
Mercantil i Victoria de Banyoles i en infinitat de sales que en aquells temps
abundaven en els pobles de la nostra Catalunya.
Ara,
repassant aquest estol de llibres hi veig els personatges de ficció que Freixa
havia viscut: el cardenal Cisneros,, el Francisco Javier de “El divino
impaciente”, el banquer Jeroni Bancal de “Julieta, filla única”, l’embriac de “El
calvari de la vida”, el senyor Rimbau de “Gent d’ara”, en Quildo de “Un
mil.lionari del Putxet”; aquells pares de fibra dramàtica del teatre catòlic o
els més tràgics com el de “Cinc fills”, el batlle de “Els corders de Blanes”,
els mossèns rurals, i sobretot, i sempre, en Nasi de “Don Gonzalo o l’orgull
del gec” de Llanas.
I és en la visió d’aquesta galeria de
personatges, com hem anat veient la seva renovació constant, marcant l’època
més floreixent i popular del teatre banyolí, una època teatral que ell, en Pepet
Freixa, escapçà en la plenitud del seu art interpretatiu.
GONZALO.-
Ahir a la tarda, que jo anava amb un magistrat que no el podia despedir, vosté
em va tenir deturat cosa d’un quart d’hora davant del teatre Principal.
NASI.-
Pues perquè ho sàpigues, ho vaig fer expressament, perquè vaig conèixer que
paties. Estaríem frescos si els pares no poguèsim deturar els fills sempre que
ens dongui la gana. Ja t’arreglaré jo d’aquí endavant. Ja te’l faré baixar
aquest orgull!.
GONZALO.-
Jo orgullós?. No ho sóc, ni ho he sigut, no puc ser-ho mai un orgullós... Si no
s’enfadés, jo li demostraria que si hi ha algun orgullós en aquesta casa, no
sóc pas jo.
NASI.-
Potser si que ara sortirem en que l’orgullós és el teu pare!
GONZALO.-
Però no en té cap culpa, perquè ho és sense adonar-se’n.
NASI. Si
t’entenc, que em pelin!
GONZALO.-
És que d’orgull n’hi ha de moltes maneres. Veu, vosté per res del món es treuria el gec, quan ja se l’han
tret quasi tots els demés amos de cotxeria de Barcelona... De l’orgull que té
vosté, se’n podria dir l’orgull del gec.
NASI.-
(amb orgull) Es que amb gec vaig nèixer i amb gec moriré. (Molt afectat) I que
em moriré molt aviat si tu em dones aquests disgustos”
(Don Gonzalo o l’orgull
del gec” d’Albert Llanas).
¿ Qué os
admira, qué os espanta,
Si fué
mi maestro un sueño,
Y estoy
temiendo en mis ansias
Que he
de despertar y hallarme
Orta vez
en mi cerrada
Prisión?
Y cuado no sea.
El soñaro
solo basta:
Pus así
llegué a saber
Que tota
la dicha humana,
En fin,
pasa como un sueño...
( LA VIDA ES SUEÑO de Calderón de la Barca era l’obra
més “somniada” per Freixa per a poder-la representar algun dia, i gairebé se la
sabia de memòria. Quan la Companyia de Alejandro Ulloa vingué a Banyoles a representar-la en el teatre
Mercantil, Josep Freixa assistí d’espectador. Ell anà
a la “galeria” de dalt del teatre, i així pogué seguir la representació amb el
llibret a les mans. Per primera vegada li havien ofert una representació
exacte, tal com ell s’havia imaginat, del seu somni daurat, d’un somni que mai
veuria convertit en realitat).
Ya os
conozco, ya os conozco
Y sé que
os pasa lo mesmo
Con qualquiera
que se duerme:
Para mi
no hay fingimiento;
Que, desengañado
ya,
sé bien
que la vida es sueño.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada