“VENT DE
GARBÍ I UNA MICA DE POR”
(Article
publicat a revista “Horizontes” per Joan Solana)
Hi ha qui diu que el teatre està morint; que el
cinema, la televisió, amb els recursos tècnics i els trucatges que admeten, han
desplaçat definitivament el teatre. La prova que presenten és ben evident: la
gent, ara, no va a veure teatre.
Altres, però
pensem que el teatre no ha mort. El que ha passat és que han intentat
aniquilar-lo tots aquells que li han tret el seu gran valor, i, ara, potser l’únic
que l’enalteix i el fa superior al cinema: el contacte directe de l’actor amb l’espectador;
que exigeix la participació dialèctica d’aquest últim a l’espectacle. Tot
aquell que pensi que el teatre és evasió, que ja tenim prous maldecaps
per,a sobre, anar a pensar al teatre, l’estan
matant.
Per sort,
perquè les hem pogut rescatar; per desgracia, perquè, entre nosaltres, encara
tenen plena vigència, sonen a acusació les paraules, que, a l’any 1936 un mes
abans del seu assassinat, escrivia Federico Garcia Lorca sobre el teatre:
“El teatro es
uno de los más expresivos y útiles instrumentos para la edificació de un país y
el barómetro que marca su grandeza o su descenso. Un teatro sensible y bien
orientado puede cambiar en pocos años la sensibilidad de un pueblo; y un teatro
destrozado, donde las pezuñas sustituyen a las alas, puede achabacanar y adormecer
a una nación entera.
El teatro es
una escuela de llanto y de risa, y una tribuna libre donde los hombres pueden
poner en evidencia morales viejas o equívocas y explicar con ejemplos vivos
normas eternas del corazón y del sentimiento del hombre. Un pueblo que no ayuda
y no fomenta su teatro, si no está muerto, está moribundo; como el teatro que
no recoge el latido social, el latido histórico, el drama de sus gentes y el
color genuino de su paisaje y de su espíritu, con risa o con lágrimas, no tiene
derecho a llamarse teatro, sino sala de juego o sitio para hacer esa horrinble
cosa que se llama matar el tiempo.
En este
momento dramático del mundo, el artista debe llorar y reir con su pueblo. Hay
que dejar el ramo de azucenas y meterse en el fango hasta la cintura para ayudar
a los que buscan las azucenas. Particularmente yo tengo una ansia verdadera
para comunicarme con los demás.Por eso llamé a las puertas del teatro y al teatro
consagro toda mi sensibilidad...”
Rient o
plorant, sense caure en carrinclonaria ni en un fals sentimentalisme, el teatre
ha de questionar l’espectador, ha de sacsejar consciències tranquiles, ha de
demanar respostes concretes als problemes que es plantegen en moments
determinats de la història d’un poble.
És en aquesta
línia que l’Agrupació Amics del Teatre (A.T.T.) de Banyoles hem presntat ja “La terra es belluga” i “Allò que tal
vegada esdevingué”, dues obres on el
somriure porta directament a la crítica contra la intransigència i els “valors
suprems” de la burgesia, i “Els comdemnats”, una tragèdia psicològica que ens
acosta a la problemàtica de la immediata postguerra a les Illes.
Buscant una
coherència en la nostra actuació, ara estem preparant dues obres: “Vent de
garbí i una mica de por”, de Maria Aurèlia Campmany i “La muralla xinesa” de
Max Fritsch. D’aquesta últma ja en parlaré en una altra ocasió.
“Vent de
garbí i una mica de por” és l’obra que presentarem el proper dia 5 de març al
teatre Cercle de Catòlics”, dintre del “Febrer jove”.
És l’evocació
de tres moments crítics -1909 amb la Setmana Tràgica, 1936 amb l’inici de la
guerra civil i 1976 amb l’interrogant obert de cara al futur- en els quals la
burgesia del país (és a dir la classe influent) panxacontenta, egoista i inconscient,
es desentén de la missió rectora que ha tingut la lleugeresa d’assumir. Aquesta
dimissió de la nostra burgesia no és plantejada des d’un angle tràgic: M.
Aurèlia Campmany ha evitat el to transcendentalista per adoptar un to burleta,
incisiu i feridor. L’obra accepta unes limitacions ben concretes, la seva
sàtira es cenyeix sovint al topic i a la caricatura i, a cop d’ull, tot el que
hom diu a l’escenari pot semblar superficial: aquesta superficialitat, però, és
només aparent.
El que en
realitat fa M. Aurèlia Capmany és ironitzar sobre aquells que resten
impassibles davant els esdeveniments més greus i pretenen que el temps s’escola
ahistòricament: l’autora sap prou bé que no és així: si no hi ha història
tanmateix la pateix a l’hora de viure-la. La dimissió de la burgesia catalana
el 1909 i el 1936, que l’obra ens presenta, ens deixa entreveure les
aspiracions d’unes altres classes de la societat que només ens són presentades
per referència. Però tanmateix són
aquestes classes les que l’obra té per destinatàries: a ells s’adreça l’autora
en espera d’oferir un tema de reflexió.
“Vent de
garbí i una mica de por” és evidentment, una obra per a somriure i per a
reflexionar, pensar, judicar i criticar, tots junts, espectadors i actors.
L’A.T.T. vol
aprofitar aquesta presentació de “Vent de garbí i una mica de por” per fer una
crida a tota la gent jove que cregui amb la força del teatre com a signe i
transformació d’una societat: que ens trobi, que s’ajunti amb nosaltres. El
nostre grup és un grup ben obert i necessitem de molta gent, quanta més millor,
per enriquir-lo i potenciar-lo.
(Joan
Solana. De l’A.T.T de Banyoles).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada