Dècada anys 70 - Any 1977

JOAQUIM  MUNTAÑOLA

 

  Crec que gairebé no cal fer la presentació del nostre personatge d’avui. Qui és que no ha llegit alguna de les incomptables historietes que ha escrit Joaquim Muntañola?. Quina és la persona, gran o petita que no hagi vist en “patufets” i periòdics els ninots del cèlebre dibuixant català?

  A Muntañola, simpàtic i cordial, de figura un poc corpulenta, ben plantat encara, i que – agafant-li la seva disposició cinematogràfica- podríem dir que és una semblança amb el Clark Gable de les últimes cintes en la seva maduresa, l’hem trobat a Banyoles on ha vingut per a departir una estona amb els nostres aficionats al teatre que interpretaran el segon dia de les festes de Sant Martirià la seva divertida comèdia Ronyons de recanvi.

  Nascut a Barcelona de classe mitjana, ja de petit fou un gran lector de llibres i revistes. Els seus pares, pobrets i alegrets, van veure com a l’edat de 14 anys el seu fill Joaquim agafava una malaltia a les cames que el feren estar un any sense caminar. Fou aleshores que, per entretenir-se es posà a fer ninots. Ara, ja veieu, que segueix entretenint-se i sortosament amb molta bona salut.

-      Com a dibuixant i escriptor humorístic vareu començar al “Patufet”. Podríeu explicar-nos alguna cosa d’aquella època?

-      El “Patufet” de la primera època és on aprenc a escriure en català, veient les esmenes que el corrector feia als meus originals. El senyor Baguñá, propietari i director també de L’Esquitx em va donar els primers tres duros de plata per una historieta signada Kim. Després, sense jo demanar-li, em va augmentar. En aquells temps, i amb segons qui, passaven aquestes coses. En el Patufet hi escrivia contes i novel.les d’aventures, de per riure, inspirades en Salgari, Juli Verne, Zane Grey, Peter B. Kine, etc. Em divertia molt. Si no hagués estat així, potser no ho hauria fet. Sempre m’ha agradat divertir-me treballant.

-      Després de la guerra vareu continuar escrivint, però en castellà, en una revista que semblava ésser la continuació del “Patufet”. Què me’n dieu d’aquella etapa de “Atalaya?.

-      A “Atalaya” hi feia de tot. Escrivia i dibuixava també seriosament, i fins i tot em vaig treure de la mànega un dibuixant que signava Puig, i que era un servidor agafant la ploma amb l’esquerra. Ho feia per desengrassar, i perquè els lectors no es trobessin en Muntañola fins a la sopa.

-      Parleu-nos de les vostres tires de T.B.O.

-      El senyor Bohigas, fundador i ànima d’aquell TBO em comprava tot el que jo produïa i ho emmagatzemava en uns prestatges que m’impressionaven molt perquè aquells papers de barba meus tenien per veïns, ninots dels admirats Opisso, Castanys, i d’altres.  Quan necessitava vuit duros (en aquells temps eren molts diners) feia de pressa i corrent dues tires, les duia a una guixeta del carrer París, i en sortia corrent per anar-los a gastar de seguida. La manera de convertir en plata uns papers blancs deixaven esmaperduts als meus amics, i sobretot al meu pare,a qui li costava molt més esforç que a mi la “fabricació” de diners per anar a la plaça.

-      -Com us ho endegueu per fer les vostres cròniques esportives humorístiques?

-      -El tema de l’esport, principalment el futbol, és molt agraït, perquè generalment hi ha gent de bona fe, capaç d’aguantar totes les rifades per tal de sortir retratats als diaris. D’altra banda, el futbol és bo de prendre-se’l amb una certa conya, que és com a mi m’agrada prendrem moltes coses.

-      Us porta molt de temps un acudit diari?

-      - No faig un acudit diari. En faig cinc o sis. Els de La Vanguardia els pareixo en sèries de deu o dotze. No em poso mai a rumiar Un acudit. Em penso que no em sortiria. El que m’agrada és que m’encarreguin cinquanta acudits d’un mateix tema. Aleshores surten com les cireres d’un cistell: l’un porta arrossegat a l’altre.

-      - Heu fet alguna exposició dels vostres dibuixos?

-      - Moltes, fa temps. Però el meu instint fenici (?) em duia a fer exposicions monogràfiques, on pràcticament ho tenia tot venut- El “Nadal” a la Sala Rovira, la “Pesca submarina” al local de l’Associació d’aquest esport; el Tenis, a diversos clubs, i l’any passat, una d’esports diversos al Saló Nàutic de Barcelona.

-      Quantes obres de teatre heu escrit?

-      -He estrenat vuit obres de teatre. “Futbol de nit”, “En Baldiri de la Costa”, “Ja tenim 600”, “Dos mesos a Barcelona”, “Ja venen els russos”, “El meu marit té pa a l’ull”, Una noia de bosc” i “Ronyons de recanvi”, passat a televisió amb el títol primitiu de “Els trasplantats”. En tinc d’altres escrites, perquè m’agrada molt més rumiar-les que després posar-les damunt d’un escenari. N’hi ha una gairebé dramàtica, i projectada d’esquena a l’èxit de públic, que potser és de la que em sento menys descontent.

-      - Perquè no seguiu escrivint teatre?

-      -El “fer” teatre comporta una colla de subjeccions a empresaris, locals, actors, directors, crítics, públic, guixeta, etc. que condicionen la independència de l’autor i fan incòmode el ballar-hi pel mig.

-      Com veieu avui l’obra “Ronyons de recanvi”?

-      - L’he rellegida, i trobo, sincerament, que malgrat el temps transcorregut, s’aguanta força, dintre d’aquest tipus de teatre sense pretensions, destinat a l’entreteniment. Amb tot, hi veig el que ja aleshores intentava posar-hi: una crítica als homes que es venen per diners, i una defensa del “menjar poc i pair bé”. Tot això sense carregar les tintes, i sense “mala uva”, cosa que a mi, generalment, no em va.

-      - Quina opinió us mereixen les agrupacions de teatre d’aficionats?

-      - Penso que són una gent admirable, capaços de treure’s hores de son i de lleure per aprendre’s les tirallongues que a l’endemà de l’estrena no seran més que fum. És un cremar-se constant, en bé de l’art, de la cultura i generalment de la bonhomia.

-      Assistireu a la representació de la vostra obra que posarà en escena l’agrupació teatral de Banyoles ?

-      - M’agradaria molt, perquè la gent que he conegut d’aquesta agrupació teatral m’ha semblat molt sana i mereixedora de tota mena d’ajudes. L’inconvenient que pot haver-hi és que jo tinc el vici de treballar dissabtes i diumenges (el futbol em mana) però procuraré fer tots els possibles per ésser prop d’uns amics capaços de posar en solfa les meves ximpleries.Us dono a tots les gràcies per haver-me ressuscitat teatralment, i desitjar que tingueu l’èxit que us mereixeu per la vostra voluntat, i segons tinc entés per la vostra qualitat interpretativa, doncs són molts els qui m’han dit que sou un grup que ho fa molt bé. M’agradaria que els personatges i situacions que he inventat servissin de trampolí per les vostres aspiracions. I si no teniu l’èxit que espereu, penseu que és per culpa meva.

-      Esperem que l’èxit sigui per a tots: autor i intèrprets.

                                         (Signat: Florenci)