Dècda anys 70 - Any 1978

UNES EXTRAORDINÀRIES REPRESENTACIONS TEATRALS

 

 “TEATRE ALS CATÒLICS”. Amb aquest eslògan engegat pels organitzadors. (el Grup Sarau de Banyoles)-, s’oferiren en el mes de juny unes extraordinàries representacions teatrals. Representacions que foren encapçalades pel mateix Grup Sarau els quan posaren en escena l’obra de Jean Paul Sartre “Morts sense sepultura” (ja comentada en aquesta revista en el número anterior), a la que seguiren amb la representació de la “Companyia Mar i cel” de Barcelona que posà en escena el dia 18 en funció de tarda l’obra d’August Strindberg, traduïda per Feliu Formosa DANSA DE MORT; i el dia 24, el Grup Dagoll Dagom, també de Barcelona, l’espectacle NO HABLARÉ EN CLASE (PA AMB OLI I SUCRE D’ALTRES LLETANIES).

  Variat i contradictori, violent i amarg és el teatre de Strindberg, sempre a la descoberta de la psicologia més oculta. Strindberg és un dels més grans representants del naturalisme el teatre que formà escola a les darreries del segle passat contra les exageracions del romanticsme que fregava el melodrama. El naturalisme era una realitat capaç d’investigar seriosament la complexitat humana des dels més diversos punts i perspectives.

  Strindberg (1849-1912) era un home de vida estrafolària, tormentat per mil fantasmes que el portaren a l’alienació, i que abocà tot el doll de les seves preocupacions a la seva producció escènica. Inicià la carrera de dramaturg amb algunes obres de recreació històrica, imbuïdes encara d’un romanticisme retardat tal com “El mestre Olof” i “El viatge de Pere l’Afortunat” per abraçar un naturalisme “sui gèneresi” a “La senyoreta Júlia”, obra d’una extraordinària intensitat, aconseguida amb una parquetat de mitjans realment remarcable. Després presentaria “Els acreedors”, “El pària” i “El mes fort”, retornant als temes històrics amb un nou enfoc a “Gustau Vasa”, “Erik XIV” “Gustau Adolf”, “Carles XII”, per deixar-los en les seves darrers produccions “Després de l’incendi”, “El drama del somni” “Dansa de la mort”, etc.

  De Strindberg poca cosa coneixíem al nostre país – recordem solament alguna obra publicada en col.leccions minoritàries de teatre i l’estrena de la pel.licula d’Alf Sjoberg, adaptació de “La senyoreta Júlia” (1950), extraordinari film mai projectat a Banyoles. Per això, veure’ns immersos en el món de Strindberg ens ha emocionat (no dic sorprés perquè en cinema, Bergman ha estat sempre molt a la vora de Strinberg), i hem trobat molt satisfactòria la manera com ha plantejat el Grup Mar i Cel la representació de teatre naturalista de l’autor suec. Ha presentat DANSA DE MORT com una farsa “esperpèntica” de gran eficàcia executant-la amb una folla exesperació dialèctica, amb una cruel pressió mental de la convivència, i així el combat entre “Alícia” i el “Capità” potser se’ns ha fet més convincent, més comprensiu a través del gir caricaturesc que li han conferit.

  La representació escenogràfica ha estat intencionada i constrenyida, amb un bon muntage i una interpretació extraordinària de jocs de gest amb contraccions intencionadament burlesques, que ha estat excel.lent per part de Maria Vilanova, i potser una mica artificiós en Joan Romeu. És una gran interpretació la que han ofert aquesta actriu i actor, que han estat molt ben secundats per Eduard Delgado i Marta Serrahima, i dirigits per Joan Lluis Bozzo.

  L’entrada al teatre fou gratuïta gràcies al Pla d’Acció Cultural de “La Caixa”. Així i tot sols fòrem una cinquantena de persones els que gaudírem d’aquesta extraordinària representació. Els aplaudiments sonaren com si hagués el teatre plé.

  El Grup DAGOLL DAGOM és un grup que es va donar a conèixer a Barcelona amb un muntatge sobre Alberti i que, després s’havia acostat a la vida i a l’obra de Salvat- Papasseit amb “Nocturn per acordió”. Aquest espectacle que se’ns va oferir la nit de Sant Joan, NO HABLARÉ EN CLASE (PA AMB OLI I SUCRE I D’ALTRES LLETANIES), d’una gran perfecció formal, és una reflexió sobre l’educació (?) en els anys cinquanta. Joan Ollé, responsable de la coordinació ha realitzat un mosaic de sensacions amb una cura i una pulcritut extremes. L’escenografia participa d’aquest meticulós treball amb que Dagoll Dagom planteja les situacions. La foscor domina la major part de les escenes, potser intencionadament, com si volgués il.lustrar l’època de l’escassetat. En algunes escenes sens mostra un compacte silenci com el el sopar del col.legial amb la seva mare, plena d’angoixa. També la llum juga un paper important conjuminant-se en escenes plenes de mala intenció, com és la de les monges vestint a l’alumna-novícia transfigurada en una virginal imatge.

  Aquesta vegada l’assistència del públic fou una mica més nombrosa, amb major afluència d’espectadors joves.

 L’entusiasme teatral, fa poc reviscolat, haurà estat un engrescament voladís?

                                                      (“Galat” a Revista de Banyoles)