Dècada anys 70 - Any 1978

RETAULE DEL DIA VUITÉ

Obra- muntatge de Joan Solana

 

  En el mes de febrer s’aconseguí per fi una realitat llargament esperada: el gruo SARAU de teatre banyolí assolia un èxit esclatant amb la representació d’una obra que podem considerar perfecta d’execució.

  El Grup SARAU, que començà l’any 1973 amb “La terra es belluga” seguint el 1975 amb “Allò que tal vegada s’esdevingué” en uns primers intents d’un plantejament diferent del teatre a Banyoles, tornava l’any passat amb “Vent de garbí i una mica de por”, ja molt més equilibrat. Havia de venir un grup de noietes barcelonines a representar l’òpera rock “Godspell” perque en Joan Solana s’engresqués a cercar una conjunció dels dos elencs  i animar-se a escriure aquesta obra-muntatge que ara acabem de veure representada pels dos grups units (SARAU de Banyoles i FUSTA de Barcelona), en un treball honest, difícil i  entusiasta que els hi portà cap a la vora de mig any d’assaig.

  La nit de l’onze de febrer i la tarda del 12 al Cercle de Catòlics de Banyoles, i a la setmana següent al teatre del Casal Catòlic de Sant Andreu de Barcelona, el públic aplaudia amb entusiasme “El retaule del dia vuitè”. Val a dir que nosaltres també aplaudíem frenèticament puix en molts anys de veure teatre representat per grups jovenívols mai com ara n’havíem vist un de tan coherent i amb tan gran sentit d’equip i treball en comú.

  Crec que mentre es produeixin espectacles com aquest serà precís pensar que el públic pot tornar a omplir les sales d’aquest teatre català independent del qual molts en fugien com a gats escaldats. Penso que tota la resurrecció és possible mentre subsisteixin homes de teatre com Joan Solana capaços d’emprendre una activitat teatral amb rigor, sensatesa i originalitat en el millor sentit del terme, és dir, una activitat que no es deixi temptar pels fàcils mimetismes que moltes vegades solen enlluernar.

  És important destacar l’acord que entre text i muntatge s’ha produït en l’execució de l’obra. I sobretot perque això ha sortit d’un plantejament profund del treball a realitzar i de les possibilitats d’aquest grup. Continuant  en aquesta línia, veiem que alguns actors i actrius de l’obra, podrien donar-nos dintre algun temps la imatge aproximada d’uns actors i d’uns exercicis formats en una bona escola.. Perquè, subjectes a llurs exactes recursos, llur actuació té avui, almenys a la meva manera de veure, una dignitat excel.lent. Aquest seria, aquest ha d´ésser i no altre, el progrés que ha de conèixer el grup, tota vegada que el tractament del text, la magnífica escenografia de Pep Oliver i vestuari, la direcció escènica, em semblen factors plenament aconseguits.

  Crec interessant reproduir el que escriu Joan Solana en el programa:

  “El “Retaule del dia vuitè” neix, en primer lloc, de la necessitat de donar una forma escrita a unes experiències interioritzades, relacionades amb una visió del món des d’un lloc i unes circumstàncies molt concretes; i en solidaritat amb la tragèda de les persones que, en el nostre Estat, han mort sense haver vist acomplerts els seus afanys de transformacio i millora (AVI: “D’aquí uns anys comprendreu... quina és la pau que vivim. Pero jo i molts altres ja no hi serem”). I, amb la tristesa dels que, perque ja tenen resolta la vida, “tot els hi passarà i no seran protagonistes de res” (JOAN).

  Al “Retaule del dia vuitè” no aneu a cercar-hi respostes: jo no les tinc; tampoc veritats absolutes: a on són?. Senzillament veieu-hi uns paràboles sobre el nostre món, des d’un dels molts punts de vista possibles.

  L’obra va evolucionant des de la paràbola llunyana a nosaltres, que ens és introduïda cinc vegades per l’home-mim, cap a una paràbola actual de la qual cadascún de nosaltres podría haver esdevingut protagonista. Aquests dos tipus de paràboles es corresponen amb les dues parts de l’espectacle.

  El muntatge té, a la vegada, diferents moments, llargs o curts, on s’intenta donar compte a l’espectador que si bé allò que té al davant no és veritat, a la història s’han produït fets molt semblants. És la funció de la diapositiva a l’obra: l’enllaç entre la ficció i la realitat. Al quadre sisè, inclús, l’enllaç es converteix en fusió i les paraules dels actors són les mateixes dels personatges –reals- de les diapositives.

Voldria també remarcar la presència de dos tramoistes que sense cap mena de respecte a les fomes dramàtiques ni als fets que colpegen als personatges es passejaran per l’obra amb una total indiferència respecte al que passa. Ells saben que és teatre: ells han vist les escenes i els quadres moltes vegades. El que diu l’obra no els interessa. Agraeixen poder intervenir-hi, però van per feina. Són un reflex del públic teatral?”.

 

De la interpretació, tota ella molt coherent, és en el sentit d’equip i treball en comú del que, sens dubte, s’han trobat animats els nois i noies de SARAU de Banyoles i FUSTA de Barcelona.

  Han actuat en el RETAULE DEL DIA VUITÉ les següents persones:

  Del grup SARAU de Banyles:Lluis Ametller, Teresa Barceló, Jesus Bramon, Montse Busquets, Dolors Cels, Roser Coll, Pere Coll, Mani Cunill, Jordi Domenech, Anton Figueras, Francesc Feliu, Jaume Ribera, Josep Sanchez, Miquel Torrent i Maria Gr[acia Vilarnau.

  Del Grup FUSTA de Barcelona: Sílvia Argemí, Pilar Arribas, Mercè Bonet, loles Bonilla, Patrícia Manuel, Montse Palau, Pili Perez i Tony Ros.

  La coreografia i cant ha estat a càrrec de Dinna de Rosa. La decoració i espai escènic de Josep Oliver. La llum i muntatge elèctric, de Jordi Coderch i Josep Pagés. La música original de Mercè Domènech i Maritxu Saenx de Villaverde. La interpretació musical, per Mercè Domenech, Maritxu Saenz de Villaverde i Vadó Boix. El vestuari de Teresa Barcelo i Isabel Mestres. De regidor d’escena, Jaume Ribera, i d’Ajudant de Direcció, Anna Herrero. Cal esmentar també la part d’ajuda tècnica de Joan Geli, Sebastia Serra, Anton Maria Rigau Oliver, Xavi Olivas i Xavi Palmada, així com la col.laboració fotogràfica de Galeria.

(Galat a Revista de Banyoles. Març 1978).