L’ÚLTIM “SARSUELERO”
En
la mort d’en Jaume Font
Era al matí de la diada de Reis quan
estava escoltant en família la música dels Pastorets que ha editat la societat
del Centre Catòlic d’Olot amb motiu del centenari de la seva fundació. La veu
de la romança d’Uriel sonava potent:
Cual
buscan las flores - del sol y el calor, -Dios de mis mayores -yo busco tu amor.
I els més
joves posaven atenció en la parsimoniosa cançó que no havien tingut ocasió d’escoltar-la
mai en Els Pastorets de Banyoles puix ja fa molts anys que en fou exclosa degut
a les dificultats de trobar a l’actor-tenor que s’havia d’atrevir a cantar-la.
La conversa girà entorn dels Uriel´s banyolins que l’havien cantada en els
temps en que la sarsuela estava a l’ordre del dia i els aficionats amb bona veu
pujaven als escenaris a desenvolupar llurs facultats líriques. Vaig esmentar el
nom d’en Jaume Font, un jove amb veu de tenor, clara i filigarsada, durant una
breu època animà l’espectacle musical banyolí aconseguint representar un seguit
d’obres líriques, potser les últimes ofertes en els teatres locals pels
aficonats banyolins. Mentre estava escoltant el cant melangiós de la romança d’Uriel,
entrà una persona a casa per comunicar-nos una notícia que en aquell moment
rememorable em deixà impressionat:
-Sabeu qui s’ha mort? - digué-. En Jaume Font
Albañà, de cala “Fustereta”.
La veu de l’Uriel, en el disc, cançonejava
estiragassada en el cant final
Divino
Mesías - toma el corazón;- de las penas mias- ¿ay!, ten compasión!.
A la vigília dels Reis havia mort d’un infart
de miocard a la ciutat de Mataró, lloc on residia últimament. En pau descansi.
El coneixíem per en Met Font, però els
seus amics li deien en Fleta, ja que la seva veu sonava potenta en el Cor
banyolí de la Schola Cantorum de Ntra. Sra. de Montserrat. De petit ja “tenoritzava”
en els cants escolars i mossèn Albert de casa Missió el guarnia d’escolanet per
cantar el Ressurrexit a l’església del Monestir en el matí de Pasqua. D’escolà
també en va fer a l’escena del Cercle de Catòlics rossinyolejant en l’adaptació
del poema de mossèn Cinto La mort de l’escolà.
Però fou després de la guerra del 36-39 quan destacà per les seves facultats de
“sarsuelero”. Foren un grup d’aficionats, joves aleshores, els qui començaren a
organitzar les primeres representacions teatrals de post-guerra. En aquells
moments que tot era “Movimiento” van ésser els “requetès” banyolins quins van
presentar la sarsuela “Los aparecidos” en la que ja en Met Font demostraria la
seva classe de “primer galán-tenor” de “teatro l’irico”.
En encetar l’any 1943 el vam veure en la
vetllada lírico-musical, per la tradicional festa dels Reis del Pobre. Era en
el teatre Mercantil que es representaria “La alegria de la huerta”, sota la
direcció de Salvador Cufí. En Jaume Font hi actuà cantant la música de Chueca
per primera vegada al costat d’una tiple professional. També intevingueren com
a cantants, en Jesús Barba que causà sorpresa per la seva veu de baix en una
romança d’un cec, i la noieta Laura Ylll en una alegre “gitanilla”, acompanyats
de l’orquestra La Principal de Banyoles i l’orquestrina Danubio Azul, sota la
direcció de Rossend Palmada i en el piano Josep Maria Dalmau. L’espectacle n’era
realçat per uns “Coros de Gitanos,
Gitanas y Beatas” que juntament amb una orquestra paròdica formada per “el Caixa”
Narcís Planells (àlies Nenas”), el “Trompa” Cels Mas, el “Flauta” Francesc Mir
(en “Francesc del café), i el “Fogot” Jaume Sagarra “Ventoses” formaven un número
còmic molt hilarant, acompanyats d’en Narcís Garanger (Friselda), Salvador
Cufí, Narcís Montagut i Lorenzo Gàcia.
En la primera part dels espectacles teatrals
d’aquells anys,en Met Font hi estava present sempre en les seves cantades, i
tant el vèiem un dia airejant la sardana del senyor Carré, “Història d’amor”
com estrenant la cançó de Josep M. Dalmau, “Sublime placer·, sempre com a plat
fort de la primera part de l’espectacle en els que no hi mancaven mai els
recitals de poesia, “romances” sarsueleros,exhibicions pianístiques a càrrec
dels dos Joseps (Casas i Dalmau) i cançons populars per el Sexteto local “Rancho
Grande”, adornades sempre per les colles de ballets que puntejaven L’Espunyolet
o el ballet de Punta i Taló.
Un anys després vèiem ja a Met Font en la
representació de L’hereu Riera, obra
de costums banyolines original de Miquel Vilanova que també s’estrenaria en la
tradicional vetllada a benefici dels Reis del Pobre. Com de costum, en la
primera part no hi podia faltar el seu “pinyol líric” que es va concloure amb la cançó “Adeusiau
rosselles” del mestre Lamote de Grignon.
Jaume Font no solament era un bon cantaire,
sinó que també deixà a l’escena banyolina un seguit d’interpretacions notables
que recordem tots els que amb ell varem actuar.
Tant és el cas de “El divino impaciente”, en
la qual homenatjà a l’actor que l’havia interpretat darrerament (Jaume Geli),
fent una creació inoblidable del missatger indi Patamar; a “Cisneros” donà
emotivitat al personatge de Diego i a ”El misterio del bosque” (s’anunciava així
en castellà “por orden gubernativa”), bé que “El misteri del bosc” es
representés en català) sota la direcció d’en Pepet Freixa ens mostrà tota la
dolenteria d’un personatge de fulletó com n`’era el Ferran de l’obra de Gomis.
En els entreactes se li perdonava la mala entranya perque ens alegrava amb la
seva veu cristal.lina, embalant-se amb La cançó del traginer, La Monteria i la
sempre repetida cançoneta d’en Dalmau.
Crec, però, que l’actuació més encertada d’en
Jaume Font fou en l’obra “Els bandolers” que en plens anys quaranta es
representà “miraculosament” degut potser
que la “Comisión de Censura” no estava del tot organitzada i deixava passar
moltes obres que devien considerar inofensives si es representaven en “Centos
Católicos y recreativos”. Recordo molt bé que a la davantera del grup de
bandolers hi destacava la figura gallarda de Jaume Font qui, amb veu puixant
recalcava poderosament l’”estribillo” de la cançó entremig de
companys-bandolers que l’havien alliberat:
El jovent de Catalunya
Per valent se’n pinta sol,
Puix quan ell les armes empunya,
Ningú li pot fer la pols.
Quan després d’aques cant final, dirigint-se
al públic demanava una aplaudiment als Bandolers, poc podia pensar que aquest
hauria d’ èsser el darrer aplaudiment que rebria en els escenaris banyolins. En
Jaume Font, degut al seu treball professional, marxaria de Banyoles, deixant
orfe el teatre líric que ell, en pocs anys havia reviscolat.. A partir de
llavors es pot dir que aquest gènere fou completament consumit. Àdhuc la “sarsuela
pastoril” aniria caminant pausadament cap a la desfeta: amb la gravació
magnetofònica començarien les veus metàl.liques, i s’esvaniria l’actor cantant.
L’allunyament de Jaume Font de les taules
banyolines haurà quedat marcat en la història del teatre local com un rematament
d’un gènere que a casa nostra hi havíem posat l’ànima del poble, amb les
nostres cantades, les nostres tristeses, la nostra joia i la nostra expansió.
(Publicat a Revista de Banyoles. Segona quinzena
de març 1978).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada